Apunts ràpids sobre el govern de coalició entre liberals i conservadors que es posa en marxa avui.
1.- Bon moviment de Cameron i, potser, bon moviment de Clegg. Els liberals es troben en una situació que no es podien imaginar després de la desfeta electoral. Quatre carteres importants, ministre de Comerç (Vincent Cable), de Medi Ambient (Chris Huhne), titular per Escòcia (Danny Alexander), secretari del Tresor (David Laws), i a més Nick Clegg com a número 2 de l’executiu.
2.- Evidentment, tots aquests càrrecs no són gratuïts. Els liberals han hagut de claudicar en matèria d’immigració, la seva proposta d’amnistia queda enterrada, i han hagut de donar suport a la iniciativa dels tories per posar una quota als estrangers arribats de la UE. A més, hauran de negociar la viabilitat de l’actualització dels submarins Trident.
3.- Cameron ja té el govern fort que tant va prometre. Ara li tocarà lidiar amb les dades d’atur, que ahir va tornar a pujar fins al 8%, i posar en marxa el pla de reducció del dèficit que ha de suposar l’estalvi de 6.000 milions d’aquí al que resta d’any. Serà l’hora en que els bons propòsits es veuran contraposats a la necessitat d’aprovar mesures amb poc suport popular.
4.- Les apostes estan obertes. Serà prou fort aquest govern de coalició, el primer des de 1974, per sobreviure a la crisi econòmica? N’hi haurà prou amb la “llibertat, justícia i responsabilitat” com a elements de cohesió de dos partits que tenen els seus pitjors enemics en les seves pròpies formacions? La resposta en menys d’un any.
Com ja vem apuntar ahir aquest era el debat que havia de servir de revàlida per Nick Clegg. I si del que es tractava era de no desinflar les expectatives creades, ho va aconseguir.
Segons l’enquesta posterior de YouGov, Cameron va ser el vencedor amb un 36%, seguit de Clegg amb un 32% i Brown amb un 29%. Els resultats de ComRes, en canvi, donen com a guanyador a Clegg amb un 33%, i Cameron i Brown empatats amb un 30%. I per últim enquesta d’Angus Reid, amb Clegg en un 33%, Cameron 32%, i Brown 23%. A les enquestes dels mitjans digitals no hi entrem, si les que fan els instituts d’opinió després del debat ja són poc fiables, les dels diaris ja millor no ho plantegem.
En qualsevol cas, la sensació general va ser que Cameron no va ser capaç de posar Clegg al seu lloc.
[Cameron] may have slowed Nick Clegg’s momentum a little at points, but he didn’t put him into reverse gear. What is being termed “Cleggmania” by excited journalists has some way to run on the evidence of this clash between the leaders.
I que Brown, a pesar de que va aportar bones dades al debat i va estar molt més enèrgic, va anar sempre un pas per darrera.
You have to feel sorry for Gordon Brown. He was strong on the arguments and played the “I’m the only one who knows how the world works” line well. But you just sense that no-one is listening any more and that he slips to easily into jargon. Clegg swiped him mercilessly at one point when he said: “the lady asked about reform and you are talking about tax credits”. His obviously pre-cooked “Get real Nick” line (a faint echo of Ronald Reagan’s – there you go again swipe at Walter Mondale) will almost certainly fall flat with voters. Again he seemed too combative and too keen to go after the Liberal Democrat.
Poques conclusions més es poden treure. Aquest debat no hauria de trencar cap de les dinàmiques que es van generar després del primer. Pujada a les enquestes dels liberals, baixada dels laboristes i estancament dels conservadors, per una banda, i augment sobtat dels votants registrats en molts indrets. En els pròxims dies ens centrarem en totes les dades que vagin apareixent al voltant d’aquest aspecte, ja que serà clau a l’hora de fer previsions pel dia 6.
Aquesta nit es celebra el segon debat de la campanya electoral al Regne Unit. Girarà al voltant dels International Affairs; Afghanistan, Irak, la relació amb els Estats Units, Xina i altres potències emergents, la possible entrada a l’euro, el conflicte amb els submarins Trident, etc. Per molts avui és el dia que el hype Clegg s’ensorra i per altres és la seva gran oportunitat per consolidar-se.
El més graciós és que en la majoria de cròniques anteriors al debat es parla del cara a cara entre Cameron i Clegg, deixant a Brown de banda. Alguns van més enllà i diuen que Cameron ha decidit centrar-se en el líder liberal ja que creu que el que faci Brown, tant al debat com en el que queda de campanya, és irrellevant de cara a les eleccions.
While Gordon will lob in whatever flimsy self-justifications, and finely calibrated tactical weapons, pass for his political philosophy, he will be an irrelevant bystander. This is now what Nick, in one of his 27 languages, would call mano a mano. When Mr Cameron sets out to destroy him by painting him as a dangerous naïf on foreign affairs, Mr Clegg must return fire.
Davant d’aquest escenari (el qual no comparteixo completament) la consigna és clara: Cameron atacant la inexperiència de Clegg.
Un KO per punts? Depèn.
- David Cameron dóna suport a les campanyes d’Afghanistan i l’Irak amb aquell talant de “supportive but no uncritical” que deia William Hague. No cal oblidar que aquestes campanyes tenen el mateix suport popular que l’Henry en un Pub de Dublin, sobretot entre els més joves. En Clegg per la seva banda aboga per un calendari de retirada de les dues excursions militars. De fet, des del principi es va posicionar contrari a Irak,i amb Afghanistan els liberals sempre han estat els més crítics.
- El conflicte dels submarins Trident i la capacitat nuclear del país. Els Tories volen juguets nous i els liberals diuen que ja n’hi ha prou d’anar jugant a fer-se els forts. I encara que sembli mentida, aquesta idea ha rebut el suport d’alguns Generals de les forces armades. En un moment de crisi econòmica i de canvis en les estratègies de defensa dels països, l’argument no sembla tant descabellat.
- Brussel·les. Aquí és on el conservador podria tindre més aventatge rememorant el passat de Clegg com a amant del lobby style a la capital de la UE. El líder dels liberals n’és conscient i ràpidament s’ha posicionat en contra de l’ingrés de la lliura a l’euro, almenys de moment.
- Washington. Mentre Cameron segueix al més pur estil Thatcher, seguidisme i amiguisme, Clegg marca distàncies i aboga per un posicionament més neutre que posicioni el país pels reptes de l’escenari multipolar que reinarà durant el s.XXI.
Aquests són els 4 eixos sobre els quals s’hauria de moure el debat. Són dos models antagònics, sobretot pel que afecta a les relacions amb els Estats Units, i pel fet de que Clegg incorpora un element nou a la política internacional anglesa posant de manifest que potser ha arribat el moment de deixar d’intervindre en conflictes per seguidisme i d’abandonar la cursa nuclear, només per mantindre el seient al Consell de Seguretat. El país ja no és la potència que era i a més la situació econòmica tampoc li permet estar per grans inversions com ara els Trident.
Un posicionament que pot resultar especialment atractiu pel públic més jove.
—–
16:20: Val. Ara oblideu tot el que posa aquí dalt (bé, tot no cal tampoc) i llegiu aquest espectacular article de Timothy Garton Ash.
18:25: No té massa a veure però ho afegeixo aquí per la seva importància. El ritme de votants que es registren ha augmentat considerablement els últims dies, cosa que provoca que sigui molt més complicat predir quin serà el resultat final a partir de les enquestes que s’han dut a terme fins ara. Un altre mal de cap per Cameron i un signe més de que la Cleggmania pot no ser una moda passatjera.
O com una hora i mitja de debat pot donar un tomb a un escenari electoral que semblava reservat a dos aspirants. Cameron i Brown hi arribaven amb una consigna molt clara, no sortir-se del guió. Cameron; Sóc el canvi. Brown; Sí, ell és el canvi a pitjor. Hores i hores de preparació, assessors assessorant, analistes analitzants, etc., i a l’hora de la veritat el tercer candidat, l’oblidat, juga la carta més lògica i més efectiva de totes; Jo sóc el canvi i us explicaré perquè mentre ells dos es barallen.
Simple, potser massa, però va funcionar d’allò més bé. Cleggmania, índexs de popularitat semblants als de Winston Churchill, i d’altres espectacles del circ mediàtic britànic. Tot plegat més que soroll que no pas un canvi real de tendència. Res que hagi de preocupar als tories. O sí?
De moment, les opcions reals dels Liberals són escases. Aquí teniu un anàlisi fet en dos parts (1/2) que ho explica en xifres. El first past the post s’ha comportat com el model majoritari que és i ha dificultat l’accés dels tercers i quarts partits a les grans majories. Per fer-nos una idea, si els tres partits obtinguessin un 30% dels vots, el repartiment d’escanys seria, aprox., Laboristes 314, Tories 207 i Liberals 100.
I tot i això la preocupació entre els dos grans hi és. Saben que l’èxit dels Liberals depèn, per una banda, dels swing voters, que pugen com l’espuma en temps de crisi del govern, i per l’altre, dels joves que voten per primera vegada, entre els que el suport al partit de Clegg ha pujat del 20% al 33% en només vint dies.
De totes maneres, el problema real de Brown i Cameron no són les xifres sino el momentum. Al propi Clegg, en un atac d’eufòria, se li va escapar un ‘Was not a Obama moment, but it was a start’. Bé, jo no diria tant. Però és evident és que s’ha fet l’amo del missatge. Cameron ja ha variat la seva tàctica, i fa un parell de dies va cancel·lar la publicació d’un anunci contra els laboristes i el va substituir per un vídeo grabat al jardí de casa seva i on parla (oh, sorpresa) del canvi que representa.
Els laboristes, en un atac de cangueli encara més ridícul, asseguren que el seu programa i el dels liberals no són dos mons a part. D’alguna manera intenten fer els primers passos per formar majories de govern en cas de que els Tories no arribin a la majoria absoluta, però sembla que en Clegg i els seus no estan per la labor.
Poques coses tan divertides com viure un terratrèmol polític en directe. Llàstima que no sigui a casa nostra.
Comentaris