Tot és política

Per fi, després de mesos de negociacions, sembla que els congrés dels Estats Units aprovarà la reforma sanitària. Pels que no conegueu el funcionament dels processos legislatius als Estats Units us recomano que feu un repàs als articles que el Roger Senserrich ha escrit sobre el tema els últims mesos.

El dilema és relativament fàcil d’explicar i difícil de solucionar. Els demòcrates tenien majories suficients a les dues cambres per aprovar la reforma però el problema és que degut al sistema polític americà les dinàmiques de partit, com a bloc, són complicades. I encara més en el partit demòcrata. Per què? Doncs perquè els congressistes dependen d’electorats molt diferents que cada dos anys els han votar per conservar les seves cadires. En uns casos els congressistes es veuen obligats a defensar la reforma davant d’un electorat progressista, que la veu poc ambiciosa, i en d’altres estats l’han de defensar davant d’un electorat molt més conservador, que la veu com el camí més recta cap a la ruina econòmica del país.

És per això que a dia d’avui, a dos dies de la votació, els demòcrates han hagut de fer mans i mànigues per assegurar-se 211-212 vots a favor dels 216 que necessiten. Així que entre avui i demà es viurà una cursa contrarellotge on alguns demanaran coses a canvi i altres hauran de cedir, i que ha provocat que el propi President hagi suspès un viatge per Àsia per donar l’últim impuls a les negociacions.

A tot això, els republicans s’han passat els últims mesos posant el crit al cel i criticant la reforma, apareixent als mitjans i explicant a tothom com aquesta portarà el país a la més absoluta de les misèries. El motiu? Molt senzill, si s’aprova serà un triomf per l’Administració Obama.

Farà que el 95% dels ciutadans tingui cobertura pública si així ho desitja, es redueix el dèficit fiscal americà en 138.000 milions en els primers deu anys i 1,2 bilions la dècada següent. Un bon tracte es miri per on es miri. Per si sol hauria de justificar totes les expectatives que va crear la campanya i posterior victòria d’Obama però, ho farà? Bé, aquí hi entren molts factors que no caben en aquest post però n’hi ha un, relacionat amb la comunicació política, que crec que val la pena que tinguem en compte.

Una campanya que va girar al voltant de l’esperança, d’apelar als sentiments de la gent, és molt fàcil de vendre però molt difícil de justificar. M’explico. En aquell moment van ser molts, als Estats Units i arreu del món, que van creure que tot era possible, que Obama solucionaria tots els problemes, els domèstics i els internacionals, amb una vareta màgica. Evidentment això no va ser així i els articulites, tertulians i de més fauna mediàtica que va començar a parlar de decepció del projecte Obama van aparèixer com bolets.

És normal, estem preparats per entendre missatges senzills, interioritzar-los i portar-los fins a límits absurds, però no ho estem per comprendre i racionalitzar que la política té uns tempos específics que separen l’èxit i el fracàs d’un govern. I potser millor així, no ho sé. El cas és que poca gent ha parlat de les reformes al si de l’Administració, de les mesures per fer un govern més obert, de la proposta per a regular un sistema financer completament viciat per les influències del liberalisme més radical, de la data de sortida d’Irak, de l’ambiciós pla a Afganisthan, etc. Ningú ho ha fet. En part perquè moltes d’aquestes mesures encara no han arribat a port, i en part perquè la majoria esperàven molt més.

És l’herència del Yes we can i és, al meu parè, el principal problema d’Obama pel 2012 més enllà de crisi, conflictes bèlics i altres escenaris.