La derrota d’aquesta matinada li planteja un escenari totalment nou a l’administració Obama. Un cop gastat tot el crèdit de 2008 en grans reformes ara toca posar una altra marxa. Apostar pel bipartidisme, promoure una legislació més concreta i de petits èxits, i amb una comunicació que mostri un President menys intelectual, o els que és el mateix per molts americans, menys arrogant.
Estic d’acord amb el Roger, la derrota és inapelable però no és ni molt menys desastrosa. Ara els republicans ja no els hi val l’estratègia d’obstrucció i d’anar sempre a la contra. S’han de mullar. I en aquest sentit pot ser fins i tot divertit observar el posicionament del Tea Party quan la defensa a ultrança d’Amèrica i els seu valors xoqui frontalment amb les obligacions de Boehner al Congrés.
Alguns anàlisis s’esforcen en fer-nos saber que Obama ha estat un gestor honest però un mal polític, i que això és un error. Sincerament em preocupa que el nostre element de crítica sigui en base a les aptituds del personatge per sortejar les trampes de la política de passadís i no per la seva obra de govern. Valorem positivament un polític per la seva capacitat de mantindre el poder o per la forma de governar?
El Pau comenta que Obama faria bé d’agafar l’estratègia de Clinton el 1994 com a referent. Hi estic d’acord a mitges. Cert que prendre un perfil més dialogant i passar lleis amb acords amb republicans el pot portar al centre polític nord-americà. Però, és aquest l’electorat que va fer Obama president?
Més enllà de que la situació econòmica de 1994 era molt millor, el que posiciona Clinton i Obama en punts molt diferents són els seus punts de suport entre la ciutadania. Clinton trobava suport entre l’anomenada white working class, Obama no. Ni tan sols el 2008. La seva majoria social va ser més cojuntural, més inestable si voleu, però va ser una onada com poques vegades s’ha vist als Estats Units.
És evident que aquesta majoria no li ha donat suport. A grans trets, el vot jove, el vot llatí i el vot afroamericà s’han quedat a casa. En part perquè acostuma a ser així a les eleccions legislatives i en part perquè les altes expectatives generades no han tingut recompensa.
Així doncs les opcions d’Obama semblen molt clares. Tractar de convèncer el centre polític traicionant l’ADN del 2008 per mantindre un govern de mínims, però un govern al cap i a la fi, o bé tornar a apostar per la mobilització d’una majoria social que va posar en dubte tots aquells valors que donàvem per segurs en la societat americana.
No és una decisió fàcil, ni intrascendent. Ni per Obama ni pel país.
Imatge via La Información.
Sí, finalment hi haurà reforma sanitària. I sí, aquest fet va bastant més enllà de la reforma en sí. Per si sola la llei legitima el discurs de canvi que fa dos anys que sentim, treu la raó als que deien que Obama era un bluf, i dóna crèdit a totes les mesures que d’ara en endavant s’aniran prenent sota el mateix paraigües (reforma sistema financer, canvi de model productiu, sortida d’Irak, etc.)
Aquí teniu una petita recopilació de frases sobretot plegat d’alguns dels protagonistes i també valoracions d’analistes:
“I know this wasn’t an easy vote for a lot of people, but it was the right vote [..] Tonight’s vote is not a victory for any one party…It’s a victory for the American people, and it’s a victory for common sense” Barack Obama
“After a year of debate and hearing the calls of millions of Americans, we have come to this historic moment. Today we have the opportunity to complete the great unfinished business of our society and pass health insurance reform for all Americans that is a right and not a privilege” Nancy Pelosi
“This is the Civil Rights Act of the 21st century” Dem. James E. Clyburn
“The issue and the legislation itself are probably the biggest thing to become law in 50 years. To put it in the context of here and now: For all the people who wondered if the president’s tough enough, I think it’s safe to say I don’t know another leader who wouldn’t have cut a deal or cut and run from the issue months ago” Senior White House Official
“The relationship [between Obama and House Democrats] has warmed considerably and members feel really good about his putting his whole HEART into the effort over the last few weeks. But it has to be sustained” Rep. Debbie Wasserman Schultz
“The American people are angry. This body moves forward against their will. Shame on us.” Rep. John A. Boehner
“In the short term Obama will get a boost, because the narrative is that he came back from the dead and got done what no president has managed to do in 70 years. But once people discover that their Medicare taxes are going up, that there are deeper cuts in Medicare Advantage, that there are court challenges to many provisions, and that the process of getting it passed created a portrait of corruption, it won’t sit well.” Peter Wehner
“Ultimately this will help Democrats, but I’m not sure it helps them in 2010” Jim Kessler
“They [Organizing for America] drove over 400,000 calls from real constituents to wavering members of Congress this week alone. They kept us in the game” Democratic Party official
Per fi, després de mesos de negociacions, sembla que els congrés dels Estats Units aprovarà la reforma sanitària. Pels que no conegueu el funcionament dels processos legislatius als Estats Units us recomano que feu un repàs als articles que el Roger Senserrich ha escrit sobre el tema els últims mesos.
El dilema és relativament fàcil d’explicar i difícil de solucionar. Els demòcrates tenien majories suficients a les dues cambres per aprovar la reforma però el problema és que degut al sistema polític americà les dinàmiques de partit, com a bloc, són complicades. I encara més en el partit demòcrata. Per què? Doncs perquè els congressistes dependen d’electorats molt diferents que cada dos anys els han votar per conservar les seves cadires. En uns casos els congressistes es veuen obligats a defensar la reforma davant d’un electorat progressista, que la veu poc ambiciosa, i en d’altres estats l’han de defensar davant d’un electorat molt més conservador, que la veu com el camí més recta cap a la ruina econòmica del país.
És per això que a dia d’avui, a dos dies de la votació, els demòcrates han hagut de fer mans i mànigues per assegurar-se 211-212 vots a favor dels 216 que necessiten. Així que entre avui i demà es viurà una cursa contrarellotge on alguns demanaran coses a canvi i altres hauran de cedir, i que ha provocat que el propi President hagi suspès un viatge per Àsia per donar l’últim impuls a les negociacions.
A tot això, els republicans s’han passat els últims mesos posant el crit al cel i criticant la reforma, apareixent als mitjans i explicant a tothom com aquesta portarà el país a la més absoluta de les misèries. El motiu? Molt senzill, si s’aprova serà un triomf per l’Administració Obama.
Farà que el 95% dels ciutadans tingui cobertura pública si així ho desitja, es redueix el dèficit fiscal americà en 138.000 milions en els primers deu anys i 1,2 bilions la dècada següent. Un bon tracte es miri per on es miri. Per si sol hauria de justificar totes les expectatives que va crear la campanya i posterior victòria d’Obama però, ho farà? Bé, aquí hi entren molts factors que no caben en aquest post però n’hi ha un, relacionat amb la comunicació política, que crec que val la pena que tinguem en compte.
Una campanya que va girar al voltant de l’esperança, d’apelar als sentiments de la gent, és molt fàcil de vendre però molt difícil de justificar. M’explico. En aquell moment van ser molts, als Estats Units i arreu del món, que van creure que tot era possible, que Obama solucionaria tots els problemes, els domèstics i els internacionals, amb una vareta màgica. Evidentment això no va ser així i els articulites, tertulians i de més fauna mediàtica que va començar a parlar de decepció del projecte Obama van aparèixer com bolets.
És normal, estem preparats per entendre missatges senzills, interioritzar-los i portar-los fins a límits absurds, però no ho estem per comprendre i racionalitzar que la política té uns tempos específics que separen l’èxit i el fracàs d’un govern. I potser millor així, no ho sé. El cas és que poca gent ha parlat de les reformes al si de l’Administració, de les mesures per fer un govern més obert, de la proposta per a regular un sistema financer completament viciat per les influències del liberalisme més radical, de la data de sortida d’Irak, de l’ambiciós pla a Afganisthan, etc. Ningú ho ha fet. En part perquè moltes d’aquestes mesures encara no han arribat a port, i en part perquè la majoria esperàven molt més.
És l’herència del Yes we can i és, al meu parè, el principal problema d’Obama pel 2012 més enllà de crisi, conflictes bèlics i altres escenaris.
Intento imaginar-me les redaccions dels diaris en moments com el que es va viure la matinada passada. M’imagino el cap de política internacional veient com a la edició del dia 4 de novembre (sí, un any després de les eleccions) hi podia introduir les dues grans derrotes d’Obama a les eleccions d’ahir a Virginia i New Jersey.
Per suposat, durant el dia d’avui les edicions digitals han estirat de la història fins a convertir-la en el retrat d’aquest president que fa un any era un miracle i ara és un globus desinflat. I fot-li més llenya, que cada dia costa més vendre diaris.
A tot li diem analista.
Per començar la participació dels comicis d’ahir no va superar el 30% ni a Virginia, ni a New Jersey, i a més al voltant del 60% dels votants dels dos estats van reconèixer que Obama no influenciava per res en els seus vots.
A Virginia el problema pel demòcrata Creigh Deeds estava identificat des de feia dies; la participació dels afroamericans. Aquesta va ser la que va provocar que Obama fos el primer demòcrata en guanyar aquest estat en unes presidencials en 44 anys. La participació dels afroamericans, en aquella ocasió, va ser del 20%, mentre que ahir Deeds va comptar amb una participació del 15%. I en total el percentatge de votants no blancs, també favorables a Obama el 2008, va baixar d’un 30% a un 20%. Així s’explica els 18 punts de diferència finals.
A New Jersey la participació afroamericana s’ha mantingut en un 27%, el problema en aquest cas era que en un estat on el 60% de la gent votava pensant més en els affaires domèstics, Corzine, el candidat demòcrata, només parlava de Bush. I, òbviament, la seva popularitat havia baixat, mentre que el candidat republicà, Christie, ha basat la seva campanya en els dos temes que més interessen als votants d’aquest estat, la corrupció i els impostos. I ha guanyat per 4 punts de diferència.
Com veiem les eleccions d’ahir tenen la seva història. La seva pròpia història. Els votants de Virginia i New Jersey no han castigat als demòcrates en el seu conjunt, ni tampoc a Obama en particular. Han votat en clau d’Estat, en clau local. I no podem extrapolar uns resultats locals amb uns nivells de participació irrisoris, i analitzar-los en clau nacional. Ni a Virginia, ni a Singapur, ni enlloc.
Si el que volen són titulars en clau americana que els vagin a buscar a Guantánamo, Afganistán o Copenhague, que és on es talla el bacallà.
Comentaris