El passat dimarts vaig assistir a la presentació de la Guia d’usos i estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya. Es tracta de tot un pas endavant en la incursió d’aquesta administració en el 2.0. La guia pretén coordinar el procediment d’obertura dels perfils de xarxes socials de cada departament, a la vegada que detalla pautes d’estil i explica el funcionament de determinades eines, com ara el Hootsuite, que es recomanen per gestionar aquests perfils.
Es tracta d’un document necessari que, per sobre de tot, marca un punt de partida. En aquest sentit cal remarcar que tant la Marta Continente com el Jordi Graells van posar ènfasi en una idea propera a aquell “Beta Constant” del qual molts parlem sovint.
Aquesta guia no és un document tancat i rígid. En primer lloc, perquè està publicada sota una llicència creative commons de reconeixement. I segon, i més important, perquè la pròpia administració la concep com un document que estarà en constant evolució, com no podria ser d’una altra manera donada la naturalesa de la xarxa.
Aquest fet és important en un sentit encara més ampli que per la pròpia qualitat i funcionalitat del document. Ho és perquè ens mostra una administració que entén i interioritza la transformació, o almenys ho intenta.
‘Home, això tampoc és la gran revolució de l’administració’ em direu. Bé, no estic segur de que valgui la pena entrar en un debat de màxims, però en qualsevol cas jo sempre he estat partidari de petits passos endavant que no pas de salts mortals.
Tal hi com comenta Andrea di Maio, la transformació és necessària sempre que tinguem clar cap on anem. I encara més en uns temps d’incertesa com aquests.
Potser ha arribat el moment de deixar de banda els grans discursos transformadors, gairebé un element comú de totes les administracions, i començar per aquells detalls que poden marcar la diferència. Petits-grans canvis, demostracions de que a pesar de totes les retallades l’Administració és capaç d’innovar i de dirigir-se a l’escenari que tots esperem.
Aquest post neix d’uns tweets que ens hem creuat amb el perfil del PSC i amb Guillem LB, i que partien de dos articles publicats a Ogov sobre el posicionament en Open Government de CiU i els propis socialistes.
Deixant de banda si aquests posicionaments després es transformaran en apostes fermes per part dels dos partits, cosa que dubto ja que són força ambiciosos, i de les diferències que hi ha entre tots dos, que són pràcticament inexistents, el que més m’ha interessat és el debat encetat pel Guillem quan preguntava què hi ha de teoria i què d’actitud al voltant de l’Open Government, i si realment és aconsellable que hi hagi visions diferents entre els partits sobre aquest tema.
Bé, primer de tot remarcar que no hi ha diferències substancials en aquests posicionaments donat que de moment es tracta d’un camp molt poc evolucionat i en el que tothom està d’acord en els principis bàsics. La teoria, per simple, és acceptada per tots i com tot les diferències d’opinió apareixerien en el moment d’aplicar-la. De fet, és sobretot una qüestió de predisposició, ja que cada vegada som més els que creiem que el primer partit que s’atreveixi amb la implementació de l’Open Government s’apuntarà una victòria.
El problema és que aquesta predisposició de moment no existeix. Tenia raó el Guillem, la teoria hi és, l’actitud no. Comencen ha aparèixer els primers passos en altres administracions, com ara la del País Vasc, però el cert és que el sentit últim de l’Ogov de moment s’està ometent o no s’ha entès.
El procés, almenys com ho estem observant en altres països, s’inicia amb l’obertura de dades públiques i la creació de models de col·laboració entre les diferents administracions i entre aquestes i els ciutadans. A priori, i tot i no ser un procés senzill, és més factible la cooperació entre administracions. La col·laboració amb els ciutadans presenta més interrogants. Com introduïm les aportacions ciutadanes en les organitzacions, com fem que aquestes aportacions millorin l’eficàcia i l’eficiència de l’Administració, i sobretot, com aprofitar el coneixement generat en iniciatives ciutadanes que busquen fomentar la participació al marge de l’Administració.
Pel que intuïm, un altre cop seguint els primers exemples d’altres països, de moment la via per aprofitar aquest coneixement és generar-lo a partir de propostes de la pròpia administració. En quan a les iniciatives ciutadanes també hi ha excepcions que, degut al seu èxit entre els usuaris, ha conseguit fer-se un lloc i col·laborar amb el sector públic. Cap exemple espanyol o català, es clar. Hi ha iniciatives molt bones, com ara Ziudad, però em temo (i en això espero equivocar-me) que la combinació de poca tradició participativa i l’actitud hermètica de les administracions en frenaran el seu desenvolupament.
Això, però, ho deixo per un altre post.
Quan parlem del procés de transformació de l’Administració Pública cap al govern 2.0, o Open Government, ho estructurem en dos passos diferenciats però relacionats entre sí. El primer pas és el que parla de l’augment de la transparència i el segon, enllaçat amb aquest, és el de la col·laboració entre administracions i la participació de la ciutadania.
Bé, la teoria ens la coneixem. El que potser no tenim tant clar és com es podrien articular aquests supòsits en els diferents escenaris que tots ens plantegem quan intentem imaginar les aplicacions pràctiques de l’Open Government.
És per això que us copio aquí una senzilla classificació que ha fet l’Andrea di Maio. Potser ens crea més dubtes que certeses però, com a mínim, ens servirà de punt de partida.
Participació continuada o regular: La ciutadania pot fer comentaris sobre l’activitat d’una determinada administració a partir de formularis o enquestes online.
Participació esporàdica: Els ciutadans estan convidats per proporcionar informació sobre temes específics de polítiques determinades o projectes durant un període limitat de temps. En aquest cas el canal podrien ser wikis o directament eines socials com ara blocs, Twitter, Facebook, etc.
Col·laboració planificada o top-down: Iniciatives de col·laboració que són proposades per una administració, i on les possibilitats de col·laboració de les parts interessades externes són limitades. El sistema de funcionament en aquest cas estaria basat en el Crowdsourcing generat entre els diferents actors.
Col·laboració no planificada o bottom-up: En aquest cas les iniciatives són proposades per parts externes auto-organitzades. L’organisme ha de ser capaç d’identificar-les i buscar la manera de que les decisions d’aquestes generin un valor afegit. Un exemple el tornem a trobar en les xarxes socials, on els usuaris discuteixen sobre la qualitat i millora dels serveis públics.
El que us deia, més dubtes que certeses. Sobretot pel que fa a la funcionalitat d’alguns dels processos que comenta. Queda clar que la participació es basa en diferents sistemes d’escolta activa que, a través de diferents canals, recullen les opinions ciutadanes amb l’objectiu de comprovar si aquestes poden ajudar a millorar l’eficiència/eficàcia dels serveis públics, etc.
Els problemes apareixen quan ens hem de posar a treballar junts. Provingui d’on provingui la iniciativa, els sistemes no estan clars, tampoc les eines, i molt menys el paper que els actors externs podrien jugar. Estar molt bé això de proposar el Crowdsourcing com a solució quan les possibilitats de col·laboració són limitades, però compte, que ja sabem que això té unes limitacions.
En fi, molts dubtes i la sensació que ja tenia l’any passat. Ens hem comprat una joguina nova que millori tot allò que no ens agrada de l’eGovernment i ara ens trobem que costa molt de muntar i que no entenem el manual d’instruccions.
Seguint en la línia del post d’ahir i agafant com a punt de partida aquest post de Mark Drapeau, aquí hi ha un recull de les que per un servidor serán (o haurien de ser) els principals aconteixements en Gov 2.0 pel pròxim any. Tinguem en compte que la font és, com no, un article redactat als EUA, i que per tant la informació s’ha d’agafar amb pinces i traslladar-la a la nostra realitat.
Local governments as experiments – Increasingly some of the most innovative ideas are being independently developed in small communities. For example, the tiny city of Manor, TX has launched Manor Labs to improve services. Citizens sign up and suggest ideas for local services like law enforcement, and their ideas are ranked by the community. Good suggestions are rewarded with “Innobucks” that can be redeemed for prizes. Innovative thinking plus government-citizen interactions plus individual incentives can result in big wins for everyone involved.
En el món de l’Open Government la innovació funcional neix, normalment, a les comunitats petites. És lògic. Major proximitat als problemes, major proximitat als governants i, quan més petita és la comunitat, més viable és la participació. A Catalunya, en matèria de 2.0 tenim l’exemple de Copons. El que ens falta ara és que altres ajuntaments apostin per experiments com aquest o com ara el Manor Labs, on no només es dóna veu a les idees ciutadanes si no que a més es premien en funció del seu èxit dins de la comunitat. Per més endavant quedarà donar el pas a les administracions comarcals i a la Generalitat, però la veritat és que jo per aquest any 2010 ja em conformaria en veure a 2 o 3 ajuntaments d’una dimensió mitjana apostant pel Crowdsourcing en la seva presa de decisions.
The rise of Citizen 2.0 – Just as governments are adopting new media communications, cloud computing mentalities, and social networking skills, so are the citizens they represent. The implication is that if citizens want a website that mashes up environmental and tourist data, or desire open chat and dating platforms for soldiers stationed overseas, or find out what their Member of Congress does every minute of the day, they might just find a way to do it themselves.
Això ja ho comentava ahir al final del meu post. Així com als Estats Units i sobretot a Anglaterra hi trobem iniciatives ciutadanes que busquen incrementar la seva participació en les decisions polítiques o forçar els governants a augmentar el nivell de transparència, aquí gairebé no n’hi ha. Tenim les mateixes eines i els mateixos coneixements, però falten les iniciatives. Ens limitem a utilitzar unes xarxes socials cada vegada més polititzades i on la única possibilitat de participació són les aventures que emprenen alguns dels nostres polítics. I no, aquest no és el camí.
Mobile devices as primary devices – Most discussion I hear about everything from social media to cybersecurity concentrates on desktop computers plugged into a wall. Sure, those are important, and the average government-issued BlackBerry is a little out of date. But soon those mobile devices will be replaced and upgraded, and employees will increasingly demand advanced capabilities like access to social networks like LinkedIn and Facebook, embedded cameras, and customized applications (“apps”) for news and other functions.
Aquest paràgraf, tot i que es centra en els treballadors públics, el podem traslladar a la ciutadania i resumir-lo de forma molt senzilla en una pregunta. Estaran llestes les administracions per oferir als ciutadans tots els serveis als que aquests podran accedir a través dels seus mòbils permanenment conectats? El temps que tenen de marge és el temps que tardin els smartphones a fer el gran boom. Ah no, espera, que ja l’han fet.
Ubiquitous crude video content – High production value for Internet-only video is overrated. Sometimes, if a video targets a highly specific niche audience, great content is good enough. A small company named Demand Media, valued at $1 billion, creates thousands of videos a day and posts them on YouTube and other places – more than many other “media companies” combined. Their business model involves a specific algorithm that predicts highly specific questions people are likely to ask – “What’s the best color to repaint a red Camaro?” – and then assigns freelancers to film crude videos as appropriate. People have a lot of questions about their government – could they in part be answered using Demand Media’s somewhat controversial techniques? I’ve written about this in a post about “proactive social media.”
Curiosament la producció i difusió de vídeos no està en el centre de moltes estratègies de comunicació 2.0, ja que en alguns casos es considera una herència que no cal traslladar a la xarxa o simplement es deixa de banda per les dificultats de producció. En aquest cas crec que en Mark Drapeau ho explica perfectament. Un cop localitzat el públic objectiu, llavors cal produir un contingut dirigit a aquest, com per exemple utilitzant el vídeo per a respondre preguntes que hagin plantejat sobre el funcionament del govern en un determinat camp.
En resum. Pel que ens interessa a casa nostra crec que el pròxim pas l’han de fer, en gran mesura, aquelles administracions locals que entenquin que les tecnologies 2.0, especialment aquelles que fan viable el crowdsourcing, els hi serviran per a millorar la gestió dels seus recursos a la vegada que implicaran a la ciutadania en el processos de decisió. Augment de l’eficàcia en la prestació de serveis i de la legitimitat dels consistoris enfront la seva ciutadania. No és un bon plantejament de cara a sortir reforçats d’aquesta crisi econòmica?
Encara no ens hem acostumat al concepte i al funcionament de l’eGovernment que ja ho estem deixant enrera per a entrar en el món de l’anomenat Open Government. Canvis ràpids per unes tecnologies que marquen el ritme. Pels que no estan acostumats a sentir parlar d’aquests temes potser tot això que explicaré els hi sonarà a xinès de província, per això he intentat simplificar-ho al màxim, així que perdoneu si en certs llocs em perdo en obvietats i generalitzacions.
L’eGovernment significa, explicat de forma reduïda, que puguem pagar les nostres multes via Internet, mòbil, etc. Bé, qui diu multes diu els milers de tràmits que realitzen els ciutadans a l’Administració Pública. Això està bé, redueix cues, fa més amable el procés i en general dóna una imatge de modernitat i d’actualització de l’Administració que ja va bé en els temps que corren. El problema és que l’eGovernment no soluciona l’altre gran conflicte existent, que és la distància que hi ha entre els administrats i els administradors.
Des de fa un any i mig, o dos anys, que venim sentint a parlar de l’Open Government, nou paradigma que teòricament tracta de ressoldre tots aquest conflicte. Com bé diu la paraula, el govern s’obre de forma que aquest aparell gris i que a vegades sembla la dimensió desconeguda que és l’Administració, per fi mostra què fa, i no només això, sinó que permet als ciutadans que hi intervinguin, creant un model de treball col·laboratiu.
Tot això és molt bonic, com a model. Però ens faltava el gran salt. Més enllà dels tímids intents del govern anglès, de les bones pràctiques de molts municipis i regions arreu d’Europa i a Austràlia, ens faltava aquella administració estatal que apostés obertament, valgui la redundància, per l’Open Government, i ens demostrés que pot funcionar. Doncs bé, aquest salt ha arribat, i es tracta de l’Open Government Directive anunciada pels alts càrrecs de l’Administració Pública del govern d’Obama.
Què diu aquesta iniciativa burocràtica? Doncs ho podem resumir, seguin l’estela marcada pel Diego Beas, en tres punts:
- Transparència: Fer públiques totes les dades, i fer-ho en un format que sigui fàcil de trobar i útil pels ciutadans. Això vol dir que estarem més informats sobre què fan les administracions amb els nostres diners? Sí, però també vol dir més coses.
- Participació: L’objectiu final és que aquestes dades serveixin per alguna cosa més. La part més important de la directiva de l’Administració Obama és la que descriu com han de ser, o poden ser, els processos de participació ciutadana dins de l’Administració Pública. És a dir, dóna les claus per involucrar i utilitzar el coneixement públic, que al final és el que millorarà l’eficiència en la prestació de serveis, la presa de decisions o el disseny de les polítiques públiques.
- Col·laboració: Com va argumentar el mateix President dels Estats Units, “el coneixement està dispers en els diferents àmbits de la societat”. Les noves tecnologies, sobretot relacionades amb la web 2.0, donen l’oportunitat d’aprofitar aquest coneixement i transformar-lo en un actiu molt valuós per les administracions, i de retruc, pels mateixos ciutadans.
¿Funcionarà tot plegat? Bé, a aquell costat de l’Atlàntic aposteu que sí. En el nostre, deixem-ho en remull.
El que és evident és que aquest és l’inici d’uns canvis que, tard o d’hora, canviaran la nostra relació amb les institucions públiques. Això és important, no només per les millores en l’eficiència de l’Administració, que també, sinó perquè és una mesura de regeneració democràtica tant o més important que, per exemple, un canvi de llei electoral. Deixant d’actuar com un actor independent, lligat a la societat només per una relació contractual, l’Administració augmenta la seva legitimitat, i en conseqüència, la de les seves decisions.
Si voleu una explicació detallada sobre la directiva us recomano consultar aquest magnífic article de la Nancy Scola.
Comentaris