Twitter de partit, Facebook de partit, web de partit, Flickr de partit, Youtube de partit, Slideshare de partit. Serà per aparadors. Tots o quasi tots els partits utilitzen dos o més eines per comunicar a la xarxa. A més cal sumar tots els perfils i blocs i webs personals de candidats, joventuts, militants, simpatitzants, i agregats d’última a les causes més curioses. Un guirigall de nassos.
Un guirigall que fa por i que a vegades tens la temptació de definir, amb el permís de Houellebecq, com una Ampliació del camp de batalla. I ho podries fer perquè efectivament ho és. I potser cal dir-ho més. Sense cap tipus de complexe. Perquè ho és pels partits però també ho és pels usuaris.
I quin problema hi ha?
Sembla que des de la seva explosió als més matiners, als anomentas early users, ens fa por reconèixer que la xarxa és la realitat. La del dia a dia. Mentre esperem la revolució que no acaba d’arribar, o que nosaltres mateixos no sabem com construir, ens queixem de que la política reprodueix els seus vicis sense miraments.
La política, els polítics, nosaltres no. Com si la xarxa no repliqués el debat del carrer, de les converses còmplices entre cambrer i client que en demana un altre, dels xocs entre tertulians, de les sobretaules familiars, de tot arreu.
Potser que prenguem una mica de distància amb tot plegat, també amb les utopies. Al final una mica de política 2.0 és millor que res. I sí, de moment hi trobem més soroll que paraules, és cert. Però per algun lloc havíem de començar.
Aquest és un post de resposta al post que la Sílvia Claveria ha publicat a El Pati Descobert titulat “El joc d’internet a la campanya electoral”.
En essència estic d’acord amb el que hi diu. Les limitacions de la xarxa com a terreny de joc venen marcades en part per l’actitud dels partits, la poca implantació del mitjà i la desconfiança que genera, i pel fet de que els usuaris més actius a la xarxa també ho són, normalment, en entorns offline.
És precisament sobre aquest últim punt on m’agradaria afegir algún matís que crec que marca la diferència quan parlem de la utilitat d’aquest mitjà en aquestes eleccions. És cert que, en general, són aquells ciutadans més actius, tant militants com no militants, els que més participació i debat generen a les xarxes socials. I per tant aquests poden no representar un segment atractiu pels partits donat que ja estan mobilitzats en un sentit o un altre, almenys en termes de guanyar/fer perdre vots.
Però en aquest discurs potser oblidem que és aquesta mobilització dels nostres no sempre és senzilla i en cap cas és un factor secundari pels partits.
Parlar d’Internet i citar Obama és una activitat que ha superat l’adjectiu de clàssic. Té sentit fer-ho des del punt de vista que és la campanya que marca un abans i un després en l’ús de l’eina. La clau, però, és entendre perquè.
La Sílvia diu que aquest element va ser molt important per donar-li la victòria a Obama. Hi estic d’acord. Es van llençar molts missatges per la xarxa. Xarxes socials, aplicacions mòbils, vídeos amb milions de visites a Youtube, etc. Cert. Però el factor determinant va ser la organització i la coordinació de totes les bases de Grassroots (i Netroots) que van col·laborar.
La xarxa va fer possible que s’arribés a uns nivells de coordinació mai vistos. Via xarxes socials i via els invents 2.0, sí, però també via mails, via trucades a partir de plataformes digitals, etc. Eines no tan vistoses i que normalment no s’inclouen en el repertori habitual del 2.0, però que al cap i a la fi van ser les més útils per arribar als electors.
Tornem a casa.
No, la campanya aquí no té aquesta magnitud ni possiblement tindrà tanta rellevància en el resultat final. Però no es pot deixar de banda que aquest factor organitzatiu, que en última instància és el que t’ajuda a mobilitzar, és el que dóna sentit, o ho hauria de fer, a les estratègies digitals. Altra cosa és quins partits han entès això, quins ho han entès de rebot, i quins no ho han fet.
D’això en parlarem més endavant, en aquest bloc, i potser aquesta nit en el debat sobre campanyes 2.0 a Vic, en el qual m’han convidat a participar.
Com que no vaig gens sobrat de temps faig copy/paste d’un post que he publicat avui al bloc de Cink i així almenys aprofitem la feina feta.
“El próximo 2 de noviembre los norteamericanos escogen a los que serán sus representantes en el Congreso en las conocidas como Midterm Elections. Además, el mismo día también se celebran elecciones para gobernadores en 34 estados, lo que nos deja ante un escenario con múltiples candidaturas y un alto número de estrategias online.
Aunque su uso no está extendido al 100%, la presencia de las candidaturas en las redes sociales está siendo masiva, en un paso más hacia la estandarización de este canal como un escenario más en las campañas políticas. Un 68% de los estadounidenses consumen información online antes de decidir su voto, así que la apuesta está justificada. Es precisamente su uso generalizado y relativamente nuevo en este tipo de elecciones, aunque ya fue utilizado en 2006, lo que nos permite observar algunas prácticas o tendencias que compartimos a continuación.
Menos es más
Parece que lo que hasta ahora era una lucha por estar en todos los entornos posibles, y en especial en Facebook y Twitter, se empieza a racionalizar en favor de la eficiencia y la comodidad del candidato para gestionar sus perfiles personalmente. Determinadas estrategias ya no se plantean con el objetivo de maximizar la presencia sino más bien con la de sacar el mayor rendimiento y consolidar comunidades activas que aporten valor para el candidato y su campaña.
Android coge el relevo
Si las previsiones de ComScore se cumplen, los smartphones con el sistema operativo de Google deberían situarse líderes del mercado estadounidense en febrero del año que viene. Con esos datos no es de extrañar que la gran apuesta estratégica en dispositivos móviles de Organizing for America, la comunidad online creada por el partido demócrata para estas elecciones, sea una aplicación de Android. Como su predecesora para iPhone, la aplicación cuenta con mapas, datos de contactos, y toda aquella información que pueda ser útil para el trabajo de campo que llevan a cabo las bases.
“Check in” en campaña
El equipo de campaña de Carly Fiorina, candidata republicana al senado por California, ha puesto en marcha una aplicación de iPhone llamada “Carly Fiorina Red Zone Challenge”. La podríamos definir como un Foursquare hecho a medida que pretende ayudar a movilizar a su equipo de colaboradores, en especial los más jóvenes, generando una competición entre ellos a partir de los “check in” que vayan haciendo en distintos eventos o actividades relacionadas con la campaña de la republicana, y proponiendo determinados incentivos para los 10 más activos.
SEO (en su sentido más amplio)
Mientras que en 2004 los equipos de campaña de Kerry y Bush gastaron menos de un 1% de su presupuesto en anuncios online, en 2008 el equipo de Obama llegó hasta el 4,5%, y en estas elecciones la inversión continúa creciendo llegando a situarse entre el 7,5% y el 10%. Por su lado, las bases de los partidos se organizan para llevar a cabo sus propias estrategias de SEO. Movilizando a los activistas para que cliquen organizadamente aquellos artículos que aparecen en las búsquedas y que suponen información negativa del candidato rival, de forma que estos mejoren su posicionamiento.
In-Stream Ads
A parte de los más de 400 canales oficiales de candidatos que podemos encontrar en Youtube, parece que los jefes de campaña han detectado otra forma de acercarse a los ciudadanos a través de esta plataforma. Se trata de In-Stream Ads, el sistema de inserción de anuncios en vídeos que puso en marcha la propia plataforma. Su uso es especialmente interesante porque permite reponer spots emitidos en TV a un coste inferior y con el valor añadido de poder segmentar el público (y los mensajes) por localización y por clasificaciones de contenido.
Un uso cada vez más abierto y que seguiremos con interés en las próximas semanas hasta el día de los comicios. Un momento decisivo para EEUU del que seguro podemos aprender nuevas lecciones con las que experimentar próximamente en otros entornos. Al final, que gane el más digital el mejor.”
It’s hard to have a deep conversation, but it is possible to have a broad-based conversation.
Aquestes paraules defineixen millor el que volia dir quan parlava de campanya 2.0 que tots els posts que pugui fer. Les diu Bill White, candidat a governador de Texas pel Partit Demòcrata, en aquest article on ell i el seu oponent, Rick Perry, expliquen l’ús que fan dels Social Media.
La frase dóna en la clau de tot plegat. Les converses en profunditat no són possibles en entorns com Twitter o Facebook. El que sí es pot fer és tenir una conversa molt més àmplia, tant per la quantitat i la tipologia de l’audiència a la que es pot arribar com per la varietat de temes que es poden tractar.
Com diria aquell, No hase falta disir nada más.
Ho sé, encara no estem en campanya. Almenys oficialment. De fet, ni tant sols estem en aquell interval de dies que es coneix com precampanya i que ve a ser l’avantmatx. Personalment crec que ja fa mesos que estem en aquest període previ i, sent agosarat (o no), us diria que el passat 5 d’octubre ja va començar la cursa no oficial cap al 28-N.
En qualsevol cas tampoc vull entrar en un debat sobre aquest tema. En realitat tot això només era per justificar un títol, el d’aquest post, i el dels que vindran després d’aquest. He (hem) pensat de fer una espècie de diari de campanya donat que tenim i tindrem la sort de viure’n una des de dins.
Sí, estic parlant en plural. Una novetat que incorporaran aquests posts és que no tots els escriuré jo. Treballem en un equip junt amb la Núria Vega, la Laura Gómez, el Roger Poll i el Guillem López Bonafont, i entre tots us explicarem tot allò que puguem sobre la nostra feina.
No espereu valoracions polítiques, ni ideològiques. Serà un diari de la campanya 2.0 vista des de dins. Farem repàs d’allò que hem fet, d’allò que volem fer, escriurem pensaments a l’aire, anècdotes, etc. Tot el que creiem que pugui ser del vostre interès.
Comencem.
Comentaris