Aquest matí parlava de la necessitat de diferenciar conceptes per entendre millor tot el que es fa o es deixa de fer sota el paraigua del 2.0.
La dificultat d’obrir a la participació certs processos és de sobres coneguda. És molt bonic el relat que parla de campanyes electorals dutes a terme per partits oberts que integren participació i es converteixen en una espècie d’àgora pública sense interessos d’organització. És molt bonic i és falç.
Cal que tinguem clares certes coses:
- Polítics a la xarxa. Experiments de comunicació directa polític-ciutadà no varien el mapa de joc. Almenys de moment. Mentre el públic sigui tan restringit i les limitacions d’aquestes eines tan evidents tota aquesta interacció és anecdòtica. Positiva, molt positiva, però anecdòtica.
- Partits a la xarxa. Que els partits augmentin la seva presència a la xarxa no vol dir que s’obrin més com a organització. Un altre cop: almenys de moment. Petits experiments de participació (cartelleria, logos,vídeos, cançons, etc.) són un pas. Un bon pas. Però la seva rellevància és molt relativa i el poder de comunicació continua estan en poder del partit.
- Xarxes socials de partit. Són una gran idea…per mobilitzar els nostres. No es poden entendre com a eines que pretenen integrar la participació dels ciutadans. O sí. Però en tot cas és la participació d’aquell electorat que ens és afí.
Com deia aquest matí, cal desterrar la idea original de 2.0 d’aquests elements de campanya. L’etiqueta ens ha fet més nosa que servei. Parlar de campanyes digitals o de ciberpolítica ens ajudaria a entendre millor els canvis que les xarxes socials i determinades tecnologies estan provocant en campanyes com la que presenciarem i estem presenciant a Catalunya.
Vegem quins són aquests elements:
- Nou espai polític. Facebook, Twitter, Youtube i blocs (deixem de parlar d’altres espais sense rellevància) han esdevingut nous canals per a comunicar l’argumentari de partit. La novetat? Els militants/simpatitzants ens poden ajudar en aquesta tasca. Ho poden fer de forma tradicional, distribuint el missatge vertical que publica la organització, o poden personalitzar i fer campanya amb els seus propis recursos, cosa que també es podia dur a terme en espais analògics. El més habitual és una barreja entre les dues modalitats tot i que és preferible la segona per allò de que és més propera i que es basa en les aptituds de l’activista més que no pas en el seu seguidisme.
- Presència en tots els entorns. La vocació de fer arribar al missatge per tots els canals possibles no ha canviat. Ho veiem en el cas de la xarxa i també, com a novetat en aquesta campanya, en els dispositius mòbils. L’ús d’aquests ha augmentat de forma vertiginosa en els últims anys i alguns partits ja hi són presents amb diverses aplicacions.
- Coordinació. Les xarxes -bé, les xarxes no que parlar en genèric no ajuda: facebook i en menor mesura twitter- també ens permeten millorar la nostra capacitat de coordinar les accions i mobilitzar els nostres ciberactivistes. Els action centers encara ens ho posen més fàcil però de moment sembla que només un partit ha apostat per aquesta modalitat a Catalunya. En parlaré en un altre article. Aquí la novetat és que el propi canal ens permet comunicar i coordinar. I sí, si us ho pregunteu, el mail encara es fa servir i molt per això. De fet, el mail encara és el rei en matèria de coordinació.
- Detecció de talent. O més que talent: de voluntat. De ganes de treballar. Les xarxes (altre cop, Facebook i Twitter sobretot) permeten als partits detectar activistes que en el món analògic potser no haurien descobert mai. Ells són els protagonistes principals de les accions del partit a la xarxa i és per això que adquireixen una rellevància especial en aquests entorns. De les friccions que poden derivar d’aquesta rellevància en el si de la organització també en parlarem properament.
- La lluita per la notorietat. El punt que justifica els quatre anteriors i que és l’objectiu últim de tota estratègia online. La capacitat per fer que el nostre missatge sigui el més llegit, escoltat o visionat en els entorns digitals. Aquest és l’objectiu principal en un moment de campanya i no cap altre.
Entenc que aquest últim punt sobti o pugui semblar excessivament 1.0 per segons qui. Crec que els discursos que tots hem fet en un moment o altre, sobre la xarxa com un espai on el protagonisme s’aconsegueix en base al diàleg i als processos de col·laboració entre usuaris, ens han fet perdre el nord. En campanya no hi ha debat i gairebé no hi ha espai per integrar la participació externa.
És important tenir tots aquests punts clars a l’hora de planificar la nostra estratègia i els recursos que hi destinem. Si no, correm el risc de perdre’ns en llocs comuns, en definicions que de ben segur seran pràctiques per nous models de participació ciutadana, o nous processos de planificació i disseny de polítiques públiques, o fins i tot en nous mètodes de control de la tasca dels polítics, però que en cap cas ho són en un escenari de campanya política.
Llegint l’article de l’Anxo Lugilde que vaig enllaçar diumenge em sorprenia el fet de que, tot i ser-hi jo present i compartir espai amb gent com l’Antoni Gutiérrez-Rubí o el Xavier Peytibi, al final les opinions a les que em sentia més pròxim eren les de Joan Botella.
El catedràtic de ciència política de l’autònoma hi diu el següent:
La principal función de las redes sociales en la campaña será mantener la llama encendida y que su crecimiento de los últimos tiempos se traduce en que nadie puede quedarse fuera. Pero advierte que “en la política electoral los mensajes son necesariamente verticales”
I té tota la raó. I encara diria més, deixant la modèstia a banda, aquí ja ho vaig dir. I a altres llocs també ho han dit més i millor.
Per tant, tornem-hi. Amb un titular en negreta. Les campanyes no són aquell 2.0. No ho serà aquesta a Catalunya, com no ho han estat les que hem pogut veure els últims anys.
Altra cosa és que la nostra definició de 2.0 sigui suficientment flexible, o poc definida, per a que la anem utilitzant segons convingui. Podria ser que el 2.0 englobés una quantitat de conceptes que ara cal anar diferenciant degudament. De fet, això és el que vaig vindre a dir al fer aquella classificació.
Les campanyes són, efectivament, missatges verticals, són mobilització dels nostres, són repetició d’idees o propostes, són espais de confrontació d’idees, són els partits, les organitzacions polítiques, buscant la seva via de supervivència. I aquestes organitzacions sobreviuen a partir dels vots.
No és bo que barregem campanyes amb altres variants del 2.0 perquè llavors és quan ens enduem les decepcions. Quan veiem diputats que no actuen tal com pensàvem, quan no es generen els espais de conversa que havíem imaginat, o quan senzillament veiem que els militants/simpatitzants d’una i altra banda fan el que millor saben fer. Llavors ens escandalitzem o, pitjor, sumem aquestes decepcions a la llarga llista de queixes i retrets cap a la classe política que ja arrosseguem del món online.
Les eines i els usos del 2.0 ens ajudaran a canviar coses, detalls de la política o dels àmbits públics, però aquests canvis no es donaran en campanya. I cal ser-ne conscients.
Ramón Tremosa va publicar ahir un post al seu Facebook on criticava la decisió de Montilla d’escollir el 28-N com a data de les eleccions, i en el qual utilitzava termes força “potents” com ara Franquisme sociològic.
Doncs bé, d’aquesta publicació en un mur de Facebook avui la notícia ha arribat al Hoy por Hoy de la Ser, programa líder a nivell nacional, i a El món a Rac1, programa líder a Catalunya. A més ara podem trobar la notícia a diversos mitjans com La Vanguardia, El Periódico, 3cat24 o La Información. No està gens malament.
Molts polítics pensen que l’abast de les xarxes està limitat als seus amics de Facebook, lectors del bloc o followers a Twitter. Sovint obliden que els mitjans ja utilitzen aquests espais com a fonts de consulta, i que en molts casos, com aquest, una publicació a les xarxes socials acaba tenint més repercusió mediàtica que una entrevista a la ràdio o una columna als diaris.
Suposo (i espero) que quan comencin a ser conscients d’aquest fet cuidaran més la seva forma de comunicar a les xarxes, i per suposat evitaran comportaments com els que ahir describia l’Albert Medrán al seu post Vota’m, GILIPOLLES!
M’he resistit a parlar d’aquest tema durant molt de temps, en part perquè hi estic implicat professionalment, però crec que ha arribat el moment de dir-hi la meva.
El projecte de CiU 2.0 té moltes branques però segurament la més coneguda és Cativistes. Un portal per a que els ciberactivistes es puguin organitzar i actuar políticament a la xarxa. Fins ara s’han apuntat un total de 1.950 activistes i les seves aportacions i actuacions s’han començat ha deixar sentir a determinats escenaris.
La seva evolució de moment és satisfactòria ja que segueix gran part del creixement planificat. Ha rebut nombroses crítiques, algunes força incoherents, i d’altres de bastant treballades. De totes em quedo amb aquelles que han valorat negativament el fet de que es dirigeixi als activistes, oferint-los uns espais on desenvolupar l’acció i creient que això és una coherció a la llibertat d’acció de la xarxa. De la mateixa manera, també s’han entès així altres accions específiques a xarxes com Twitter i, com és normal, també s’han criticat.
És comprensible la sorpresa i fins i tot la crítica. Però em temo que uns i altres no estem parlant del mateix. La política 2.0 és quelcom bastant més profund i estructurat que les accions dels partits a la xarxa en una precampanya o una campanya. De fet, penso que no tenen res a veure.
Els debats i les discusions polítiques dutes a canals digitals no són una alteració rellevant de la política tradicional, senzillament són una ampliació del camp de batalla. És una lluita per la notorietat. Ho serà a les pròximes autonòmiques, ho va ser a les passades eleccions angleses a la xarxa i també va ser el motor principal de la infinitament citada campanya d’Obama.
Cativistes, com a action center, té en aquest un dels seus propòsits. Com també ho tenen moltes altres accions efectuades fora d’aquesta xarxa.
Dit això, també crec pertinent mencionar el fet de que aquesta només és una part de tot un projecte molt ambiciós que inclou un seguit d’accions que s’explicaran quan arribi el moment. Aquestes accions demanden la predisposició de bona part del partit. I com bé sabreu, els partits, com totes les organitzacions d’un determinat tamany, necessiten un període llarg de temps per interioritzar canvis en el seu funcionament i per suposat en la seva manera de comunicar i de relacionar-se amb els ciutadans a tots els nivells.
Si el projecte serà un èxit, o no, és quelcom que encara no podem saber. De moment, i a títol personal, em dono per satisfet quan sona el telèfon i a l’altra banda hi ha un diputat que ens pregunta com fer-ho per millorar la gestió del seu twitter, o quan un alcalde es proposa d’implementar algunes accions de comunicació 2.0 per millorar la seva relació amb els ciutadans del municipi, o quan es planifiquen accions tenint en compte els espais 2.0 des del partit, etc.
Ho haurem canviat tot o potser només haurem canviat algunes coses, però l’aposta s’ha d’aplaudir.
Aquest matí Esquerra Republicana ha presentat Col·labora amb Esquerra, un site on els usuaris poden participar en la redacció del programa electoral del partit a les pròximes eleccions al Parlament.
El sistema és força senzill i a la vegada pràctic. Es tria un tema dels 5 blocs proposats, seleccionem un fragment i ens permet editar-ho allà mateix amb la nostra aportació. Totes les aportacions que haguem enviat queden recollides per a que les poguem editar o fins i tot esborrar en el moment que volguem.
El sistema només presenta dos dubtes. Primer, quin serà el procés a partir del qual es decidirà quines aportacions formaran finalment part del programa oficial. Ho decidirà el partit en procés intern o hi haurà una votació popular al més pur estil crowdsourcing? I segon, el feedback que ens envia el partit respecte tot el que aportem. Si el procés es basa en editar i enviar, sense resposta personalitzada, tot plegat resulta molt fred i no respòn a la lògica de la participació ciutadana.
Ja no entro en el terreny de si seria necessari crear espais de debat per usuaris. Entenc que aquests podrien generar molt de contingut que no necessàriament seria útil pel propòsit de la iniciativa.
En resum, una bona idea, no esperàvem menys d’experts en la matèria com són l’Ernest Benach i l’Ignasi Llorente, que caldrà seguir amb atenció per comprovar quin és el nivell de participació i com aquesta és assimilada pel partit.
Comentaris