Tagged: Política 2.0

L’Open for Questions d’Artur Mas

Artur Mas Respon

A la Doc Sessió celebrada ahir, la setena i última, vem poguer veure en funcionament una d’aquestes eines que no fan gaire soroll però que personalment crec que són força útils.

Feia tot just una setmana, des de CiU havien posat en marxa “Artur Mas respon!”, un formulari generat a partir de Google Moderator que permetia als usuaris enviar i votar preguntes dirigides al candidat nacionalista. El format podia ser per escrit o enviant un vídeo, i hi havia la possibilitat d’apuntar la teva localitat de forma que totes les aportacions queden localitzades en un mapa.

El resultat final van ser 40 preguntes proposades, totes en format escrit, i un total de 595 vots. Poca participació, si tenim en compte el potencial i el tràfic que es podia generar, i molta, si tenim en compte que només van marcar una setmana de termini.

Les 3 preguntes més votades es van respondre ahir en el marc de la Doc Sessió, de manera que l’acte s’obria més enllà dels assistents i es respectava allò de no posar filtres.

Senzill, i molt minoritari si voleu, però al final una iniciativa que no està de més i que d’alguna manera obre una nova via per arribar a un càrrec polític. Personalment trobo que l’eina és molt més efectiva quan qui la fa servir és un càrrec electe, President de la Generalitat o Alcalde, i s’hi ho fa de manera regular, un cop per setmana, reservant un espai única i exclusivament per respondre les preguntes contestant en vídeo, de forma que es puguin consultar en tot moment a la xarxa.

Però en fi, un primer pas és un primer pas.

Les eleccions de Colòmbia a la xarxa

Ara que ens trobem entre la primera i la segona volta de les eleccions a Colòmbia, i que ja hem pogut veure que la gran sorpresa d’Antanas Mockus que van predir les enquestes no s’ha complert, és moment per analitzar amb quatre dades quin paper van tindre les xarxes en l’auge i caiguda d’aquest hype en que es va convertir el candidat del Partido Verde.

No hi ha cap dubte de que Mockus va fonamentar la seva campanya al voltant de les xarxes. Fos per restriccions pressupostàries o com a aposta sòlida, el cas és que atenent a les dades de seguiment de les seves accions als entorns 2.0, podem dir que aquesta estratègia va ser tot un èxit. Un èxit, perquè de no tenir gairebé opcions s’ha col·locat segon en la cursa i per tant ha sigut capaç d’arribar a la segona volta on malauradament sembla que no té masses opcions.

El Perfil de Facebook de Mockus compta amb 700.000 seguidors i el de Twitter 58.000. Molt per sobre dels seus competidors. El problema és que aquestes xifres, i tota la estratègia que ha derivat de la utilització dels nous mitjans, depenen d’un fet molt més primari i a la vegada important; els nivells d’accés a Internet.

  • Segments socioeconòmics alts tenen un accés del 80%, els mitjans del 60% i els baixos (normalment rurals) del 30%
  • Durant el 2010 es preveu un gran creixement, estimant que els segments baixos puguin arribar al llindar del 50%
  • El 90% dels 20,7 colombians que es conecten utilitzen banda ampla.
  • 800.000 ho fan des del telèfon mòbil.

L’àmbit rural és el que menys penetració d’Internet té i on Mockus menys suport va obtenir. Però no anem tant ràpid. Santos va guanyar a tots els departaments menys un, així que tot i el major èxit de Mockus a les zones urbanes, aquest no va ser ni molt menys suficient. Per què?

Podria ser, i ho deixo molt en remull, que Mockus mobilitzés l’electorat a seguir-lo i donar-li suport a través de les xarxes. Fins aquí tot correcte, Obama style. Però el cas és que no tots aquests joves el van acompanyar a les urnes, potser per no tenir edat amb dret a vot, potser perquè la mobilització no va tenir tanta força com per fer augmentar els baixos índexs de participació entre els joves.

Si aconsegueixo dades, o algú les pot aconseguir, ja ho actualitzaré.

Guanyarà o, segurament, perdrà la segona volta, però més enllà del seu ideari i el seu programa, és evident que el gran avenç de Mockus és el de col·locar les xarxes socials al mapa polític del seu país. La seva imatge com a candidat s’ha fabricat en un entorn nou, i les coses no li han anat precisament malament. Pensem que gairebé 0,7 (no em pregunteu quin aspecte té aquest 0,7) de cada 10 usuaris de Facebook del país són seguidors seus, i que més d’un 30% dels usuaris a Twitter el segueixen. I estem parlant del país número 12 en usuaris a Facebook i on s’estima que hi ha uns 180.000 usuaris a Twitter.

Poca broma amb la tonterieta 2.0. O no?

Anàlisi dels diputats a Twitter (i 2)

Actualització de l’anàlisi que vaig dur a terme a principis de març d’aquest any. És moment de veure com s’han comportat les noves incorporacions i quina ha estat l’evolució general dels diputats amb aquesta eina. Recordeu que aquest és un anàlisi qualitatiu (subjectiu, si voleu) i que per estudis de caràcter quantitatiu el vostre home és el Carlos Guadián.

Com ja sabeu, sóc molt fan de que els diputats s’atreveixin amb el Twitter. Per tant, intento serun usuari comprensiu amb els diferents usos i amb les mancances de la majoria d’ells, tot i que considero que ja hem fet el primer pas, la introducció, i ara toca el segon, deixar-se ensenyar i consolidar l’eina i els seus usos polítics.

Us deixo aquí les 5 conclusions (opinions) que n’he extret i més avall teniu tot el llistat amb les valoracions individuals de cadascún dels diputats amb Twitter.

1.- Conversar amb el teu cercle polític més pròxim no és mantenir conversa amb els usuaris. Si no serveix per trencar aquest tipus de fronteres, llavors la xarxa serveix de poc. Hi ha casos d’aquests en tots els grups.

2.- Està bé que els diputats facin servir el twitter al Parlament. És el seu espai natural. De totes maneres els seus àmbits d’actuació, i el seu dia a dia, està més enllà d’aquest escenari i fora bo que alguns ho tinguéssin en compte a l’hora de piular.

3.- Sospito que l’augment de followers de la majoria de perfils més parats, o directament inactius, és degut als que hem publicat posts recopilatoris i als usuaris de Twitter que han creat llistes. Bona senyal, han creat interès, mala senyal, no han sapigut correspondre.

4.- Pel que conec dels diferents partits, he vist dues tàctiques a l’hora de donar formacions (o classes en un bar) per entrar a Twitter: de forma global o de manera personalitzada. La global té un gran impacte inicial, per l’augment de perfils, però després provoca que molts d’ells quedin abandonats en un espai curt de temps o que el seu ús no sigui l’òptim sobretot pel que fa a conversar. La personalitzada no crea tant impacte, però procura que els perfils iniciats no decaiguin i vagin guanyant solidesa poc a poc conversant amb d’altres usuaris i mantenint un ritme constant d’actualitzacions.

5.- Podem començar a generar un parell de grups per diferenciar els diputats consolidats i els que prometen. En el primer hi tindríem el Carles Puigdemont, Ernest Benach, Montserrat Capdevila, Marina Llansana, Patrícia Gomà, Albert Batalla i Jordi Cuminal. I en el segon, Marta Llorens, Josep Lluís Cleries, Txell Borràs, Núria Ventura, Judit Carreras, Joaquim Nadal, Pere Aragonès i Sergi de los Ríos.

Continue reading →

Del Piulament a la xarxa

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, o sí, hem d’aplaudir els nostres polítics. Alguns d’ells, almenys. És de justícia que ho fem al veure com cada vegada més diputats del Parlament de Catalunya s’atreveixen a obrir el debat polític a la ciutadania durant els plens a través de Twitter.

Si la xuleta que coordina Carlos Guadián no ens enganya, ara mateix hi ha 47 diputats amb un perfil obert (que no actiu) en aquesta xarxa. El PSC ha agafat la posició capdavantera, amb 20 diputats, seguit per CiU amb 12 i ERC amb 8.

Però més enllà de la posició de cada partit, que evidentment és important, la clau és que sembla que per fi la idea de que una política més transparent és possible comença a calar fons. Amb l’afegit de que ho fa al principal escenari de la política catalana, de forma que s’acaba generant una ona que ja comença a arribar als debats municipals.

Tot plegat bones notícies. L’eina, el Twitter, és idònia pel debat segon a segon, i a més si la presència dels polítics es consolida serà un element crucial per atreure més usuaris dels que ara hi ha.

També és cert que no podem perdre de vista que els usos que es fan d’aquests perfils no sempre són els més òptims, i que, tot i que és un bon començament, l’objectiu és que l’ús de l’eina vagi més enllà del Parlament i cobreixi tota l’activitat dels diputats. Que és molta, i més en el casos en que es barreja la política municipal pel mig.

Com deia aquell, queremo de sabé. Volem conèixer, volem debatir, volem participar. I sembla que a partir d’ara serà una mica més senzill. Felicitem-los i felicitem-nos.

El fre és la organització

forges-politicos

Parlant de Política 2.0 tots estem d’acord en que el canvi no és tan tecnològic com d’actitud. Les noves eines que tenim a l’abast només són el canal a través del qual s’ha d’articular una reestructuració de la política i els seus procediments.

Al voltant d’aquesta afirmació escribim posts, muntem xerrades 2.0, i fins i tot publiquem llibres. Tot molt lloable. Personalment estic d’acord amb tots aquestes accions que al final ajuden a cohesionar la societat civil aprofitant els al·liats que troba a l’escenari polític.

El gran problema és que en tot el procés sempre ens deixem el mateix tema sobre la taula; l’estructura dels partits polítics.

Són les dinàmiques internes, els equilibris de poder que es produeixen a dins de la organització, les que acaben determinant el rumb de tot plegat. Les aventures individuals de política 2.0 estan molt bé en tant que marquen un camí a seguir, però no deixen de ser anècdotes en un sistema polític on primen les meritocràcies dels partits per sobre de tot.

Podem pensar, de fet jo ho crec així, que aquestes aventures individuals podrien arribar a convertir-se en un dels factors detonants de canvis com ara les llistes semiobertes o l’augment de la transparència i de la participació ciutadana en els processos legislatius, tot i que aquests últims és molt difícil que es produeixin, si més no fora dels àmbits locals. Sí, podria arribar ha passar. Però de moment el rumb de tot plegat no és aquest.

El que vull dir amb tot plegat és que potser ha arribat el moment que centrem totes les demandes en les organitzacions. Que quan parlem de política 2.0 no ens centrem en si el pepitu ens contesta al Twitter o el fulanito no actualitza el seu bloc. Entre d’altres coses perquè el pepitu potser et contesta el Twitter i és molt simpàtic i amable, però darrera ningú treu que estigui fent política al més pur estil Gürtel, o el fulanito té el bloc com una patena però a la vegada és un expert en mantenir a ratlla tota brisa d’aire fresc dins del seu partit.

No podem convertir l’anècdota 2.0 en un element de judici crucial. Si hem de demanar canvis, apuntem alt. I en el procés demanem que ens ajudin en això també tots els al·liats polítics que tenim a Catalunya, que haberlos haylos.