Partint d’aquest post, 13 surprises to hit social media in 2010, i de la valoració que en fa l’Andrea di Maio, podem establir una petita llista de possibles canvis a tenir en compte pel pròxim 2010.

At least one of the dominant tools for social networking will wind down and decline and people will leave it nearly as quickly as they joined it. I have no idea which one it will be, but not even Facebook or Twitter is immune from the possibility. The viral effect works in both directions. – Jim McCarthy

La importància de no centralitzar tota la nostra activitat en una sola eina. Tot i que no estic massa d’acord en això de que Facebook o Twitter podrien desaparèixer. Les ratios d’ús, trànsit i nous usuaris indiquen solidesa, però és cert que a la xarxa això mai és segur al 100%. En qualsevol cas, estem preparats per la desaparició d’alguna de les eines que formen part de la nostra estratègia?

Measuring the return on investment on social media efforts will become the norm in 2010. This will mean some companies will not be able to justify their current efforts. – Jim Marks

El que tots plegats veiem vindre de fa temps. El 2010 serà l’any d’aquelles estratègies que tinguin capacitat de mesurar els efectes de les seves accions a la xarxa. Resultats, resultats i resultats. Tota la resta serà xerrameca 2.0.

Growing number of things which aren’t strictly people on your buddy lists. Suddenly I think we will see people friending their laundromat to see when machines are available, the roads they use to watch traffic, and groups of their friends at once. The latter will be interesting because you will only see updates when all of your friends agree. – Don Patterson

Durant aquest 2010 cada vegada serà menys extrany trobar, entre els nostres contactes a les principals xarxes, a empreses, institucions públiques, etc. No només ens seguiran i intentaran parlar amb nosaltres, si no que a més tractaran de donar-nos un servei. Com diu Don Patterson, és el cas de les consultes de trànsit, però es pot extendre a molts altres serveis. El dubte és que aquest pas, almenys a casa nostra, es produeixi durant el 2010.

People using social media for civic engagement with those public agencies using social media and to encourage governments that haven’t adopted social media to use these tools to have meaningful dialogue with their constituents. – Ted Nguyen

Aquesta predicció crec que ja la vaig llegir el 2008, i fins i tot el 2007. La història de sempre. Agafeu les eines i parleu amb els ciutadans, deixeu-los participar. El meu dubte, i això sí que és nou d’aquest any, és si realment tenim un interès real en participar.

Sincerament, crec que, els que encara ho pensen, s’equivoquen. I ho crec perquè les dades ens diuen que cada vegada són més els catalans que també s’informen políticament a través d’Internet, i en alguns segments d’edat, aquest mitjà fins i tot igual o supera altres mitjans tradicionals. Veiem-ho.

Aviso, no és el meu objectiu fer un anàlisi dels usos d’Internet, ni de les noves possibilitats de la política 2.0, tant en matèria de comunicació política com de relació entre ciutadania i institucions, sinó fer un ràpid repàs a algunes dades que he trobat i després que cadascú en tregui conclusions.

En cinc anys els usuaris habituals d’Internet a Catalunya, aquells que es conecten a la xarxa com a mínim un cop per semana, han augmentat d’un 38,7% a un 53,8%. Amb les dades del cens de 2008, aquest percentatge suposa un total de 3.961.874 persones.

Un 19,43% dels catalans utilitza Internet com a font d’informació política. Molt per darrera de la televisió (80,15%) i la premsa (61,23%), acostant-se a la ràdio (36,45%) i superant per poc als amics, coneguts i familiars (18,2%).

És a dir, un de cada cinc catalans utilitza aquest mitjà per informar-se, i la tendència, si fem cas al creixement d’usuaris de la xarxa i a la distribució per edats, apunta clarament a l’alça.

Amb dades dels cens de 2008, el grup d’edat comprès entre els 18 i els 34 anys sumava 1.712.964 persones, aproximadament un 30% del cens electoral. Doncs bé, aquest grup d’edat s’informa sobre l’actualitat política a Internet (29,83%) en uns nivells similars, o lleugerament superiors, als de la ràdio (28,4%). I la tendència dels dos mitjans apunten al creixement del primer i al decreixement del segon.

És com per pensar-s’ho.

Per cert, no deixa de ser curiós, i d’altra banda lògic, com els electors d’aquells partits que tenen molt poca veu als mitjans tradicionals utilitzen molt més la xarxa per informar-se de política que els votants d’altres partits, com és el cas dels electors de Ciutadans (38,25%) i dels d’ICV (30,93%). És sorprenent que cap d’aquests dos partits estiguin desplegant estratègies a la xarxa, aprofitant el mitjà i adequant-lo a les seves necessitats, sinó més aviat el contrari.

La insistència amb la que arriben els casos de polítics que han tingut èxit utilitzant correctament les xarxes socials comença ha ser aclaparadora. Queda fora de dubte que hi ha un impacte positiu a la carrera de molts polítics tant bon punt aquests entenen i incorporen les xarxes 2.0 a la seva activitat política.

És el cas de Cory Booker, alcalde de Newark, una ciutat situada a 8 km. a l’oest de Nova York i la més gran de l’Estat de New Jersey amb 282.450 habitants aproximadament. Aquest polític demòcrata s’ha implicat de tal forma amb les xarxes socials que aquestes li han servit com a principal trampolí a la política a nivell nacional. Així, ara mateix té 857.953 seguidors al seu perfil de twitter i 15.402 seguidors de la seva fanpage a Facebook.

És a dir, més de 3 vegades la població de Newark el segueix a Twitter i un equivalent al 5% d’aquesta li dóna suport a Facebook. A més, com veiem en aquesta xarxa social la participació dels seus seguidors, en forma de comentaris i de “m’agrada”, és altísima, i que al twitter guanya seguidors a un ritme força alt, tot i que pràcticament en cap de les dues xarxes no hi ha interacció entre usuaris i polític.

Que no hi hagi conversa és lògic si tenim en compte que en Cory Booker ha superat el llindar d’usuaris màxim sobre el qual prestar atenció a tots els comentaris i a totes les demandes dels ciutadans resulta impossible. Però llavors, ¿com s’ho ha fet per tindre aquest èxit en un país on molts senadors, congressistes i governadors ja fa temps que juguen amb twitter i Facebook?

La resposta la trobem en la proximitat. La combinació entre el sentit de l’humor i el compartir certes màximes que a ell li serveixen d’inspiració, han fet que la gent el vegi com el veí de la casa del costat, l’amic amb qui vas a jugar a bàsquet o el company de feina que no para de fer bromes.

No li ha fet falta cap assessorament deluxe. No és necessari fer masses estudis de microtargeting per dir-li que n’hi havia prou en mostrar la seva millor versió. Que calia ser pròxim. I que la resta és indiferent perquè a ningú li importa a qui voti el seu veí sempre que sigui un bon veí.

Tant senzill com això.

Arrel dels atemptats de Mumbai, i de la seva cobertura a twitter, va tornar ha agafar força el debat sobre la fiabilitat d’aquesta eina com a font informativa. Els dubtes sobre el seu rigor i sobre si és adequat que la gent l’utilitzi com a mitjà per a informar-se van aparèixer per totes bandes, així com també les opinions a favor.

Personalment trobo que tot aquest debat perd de vista un element fonamental. Més enllà de la quantitat o de la fiabilitat amb la que arribin les notícies a twitter, el factor important és l’espai que aquestes ocupen dins del procés informatiu. M’explico. Donada la velocitat amb la que arriben, quasi instantània, i la naturalesa del seu origen (en el cas de Mumbai hi havia algún twitt de testimonis directes), l’important de twiter és que trenca l’espai gris de temps que existia entre que passa alguna cosa i els mitjans ens ho expliquen.

¿Això vol dir que la notícia passa a ser propietat dels twitters? No, i sí. La notícia, com a tal, té un tempo. Des de les primeres informacions (normalment confuses) a les cròniques posteriors i fins a arribar al relat reflexiu.

Per tant, ¿podem preguntar-li a twitter “Què ha passat a Mumbai”? No, en tot cas li haurem de preguntar “Què està passant”.

El twitter es comença a veure com un mitjà de comunicació més. S’ha fet un lloc dins del procés informatiu, i a partir d’aquí serà treball dels periodistes el d’escollir quines fonts considera fiables i quines no a la hora de redactar la notícia. Que, insisteixo, és el que prevaldrà finalment.

Twitter està cobrint un espai al que no poden arribar els mitans de comunicació tradicionals. I, ara que ho penso, potser sigui això el que els molesta.