L’esquerra demà: the rest of us paid for
Si mai hi ha algú amb ganes de fer el manual “Com ser d’esquerres i explicar-se de forma decent”, serà obligatori que inclogui aquesta intervenció de la demòcrata Elizabeth Warren.
La part important a partir del minut 0:50.
I hear all this, you know, “Well, this is class warfare, this is whatever.”—No! There is nobody in this country who got rich on his own. Nobody. You built a factory out there—good for you! But I want to be clear. You moved your goods to market on the roads the rest of us paid for. You hired workers the rest of us paid to educate. You were safe in your factory because of police forces and fire forces that the rest of us paid for. You didn’t have to worry that marauding bands would come and seize everything at your factory, and hire someone to protect against this, because of the work the rest of us did.
Now look, you built a factory and it turned into something terrific, or a great idea—God bless. Keep a big hunk of it. But part of the underlying social contract is you take a hunk of that and pay forward for the next kid who comes along.
L’esquerra demà: 1973
Entre les moltes crítiques que reben -i han rebut- els partits socialdemòcrates europeus la més habitual és “Us heu allunyat de l’esquerra”. La mateixa crítica es fa servir com a recepta. O almenys així ho volen transmetre molts partits.
El Labour de Miliband ha girat cap a l’esquerra. L’SPD ho intenta sense gaire èxit, per cert. El PS francès ho ha volgut solucionar per la via ràpida a través d’unes primàries obertes que han resultat un èxit de participació. I de ben segur que aquesta serà la cantarella que escoltarem a Espanya i Catalunya els propers mesos.
La pregunta és evident. Ara prometen que tornaran a l’esquerra que algun dia van abandonar, però com és que tots els partits socialdemòcrates s’han d’excusar en aquest sentit? O millor: què vol dir tornar a ser d’esquerres? O encara millor: poden tornar a ser d’esquerres?
Oblidem-nos un moment d’aquestes preguntes i fem un exercici de memòria. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a principis dels 70, les societats occidentals van experimentar pràcticament tres dècades amb relativa estabilitat econòmica i de progressiva reducció de les desigualtats. Durant aquest període els resultats econòmics del capitalisme van ser superiors als de qualsevol període anterior. Era el gran moment de les polítiques socialdemòcrates.
La voluntat dels Estats Units de tenir un contrapès Europeu al bloc rús, l’èxit de la doctrina Keynesiana, la legitimitat adquirida amb l’ampliació del dret de vot o el bon prestigi de l’Estat com a institució capaç de transmetre seguretat, van generar aquest escenari. Es va difondre la idea de que el capitalisme treballava al servei dels ciutadans i no al revés. Però tot va canviar el 1973.
Més concretament el 17 d’octubre de 1973. Aquell dia els membres de la OPEP van decidir no exportar més petroli a aquells països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur. Aquesta mesura va ser l’inici del que es coneix com la primera crisi del petroli.
Els governs europeus van reaccionar als problemes de producció i d’augment de l’atur seguint el manual keynesià, i van apostar per polítiques de demanda. L’escenari, però, havia canviat, i el resultat va ser un augment de la inflació i dels nivells d’atur que es va mantindre estable tota la dècada. Els recursos havien minvat però els governs -i els sindicats- incidien en reproduir les mateixes polítiques.
Aquest és el moment de la gran derrota ideològica de les polítiques socialdemòcrates.
Les crítiques d’origen liberal, que havien estat silenciades pràcticament des dels anys 50, van ressorgir. L’Escola de Chicago, entre d’altres, va aportar els ciments teòrics, i l’onada conservadora dels anys 80 amb Thatcher i Reagan al capdavant hi va posar la resta. Dels anys 90 en recordem l’hegemonia dels Estats Units, l’èxit de les polítiques marcades per l’FMI i el Banc mundial i la il·lusió creada per Greenspan d’un model econòmic de creixement continuat, sense cicles. Del 2000 cap aquí crec que no calen masses explicacions.
No sóc un expert en economia, i no pretenc ser-ho. Aquesta cronologia no és meva sinó que l’he extret del llibre ‘El declive de la socialdemocracia’, de José V. Sevilla. Crec que és prou clara i ens permet entendre que el problema de les esquerres no és nou. Totes les preguntes que ens formulem tenen un origen i no és precisament proper. Fa més de 30 anys que les polítiques d’esquerres -entenent aquestes des d’un punt de vista clàssic- perden terreny. I res ha canviat fins ara.
Evidentment això és un breu recorregut per la història econòmica i no un anàlisi. Aquesta derrota no esdevé a tot arreu al mateix temps, no arriba al mateix moment a França o a Alemanya, que a Espanya. Ni tampoc amb la mateixa intensitat. També s’obvia que dels anys setanta fins l’actualitat hi hagut idees socialdemòcrates portades a la pràctica, especialment pel que fa a l’augment dels drets socials. I que per suposat aquells trenta anys van posar els fonaments de l’Estat tal i com el coneixem ara.
Tenim una herència -de la qual parlarem aquí- que cal conèixer i reivindicar. Però cal tenir-ho clar. En el terreny econòmic, i en conseqüència en tot allò relacionat amb el paper de l’Estat com un actor més de l’economia, la batalla de models es va perdre en aquells llunyans 70. Les esquerres han governat i han posat pedaços pitjors o millors, però mai s’ha pogut capgirar.
És per això que crec que el debat que hauria d’haver-hi en els partits socialdemòcrates és de molta, molta profunditat. I no, el PS francès tot i tenir mig peu a l’Elisi no ho ha solucionat. Tampoc ho ha fet el Labour per molt que ara es vanaglorii de tornar a ser per davant als sondejos.
Cal no confondre la conjuntura i la competició electoral amb una batalla molt més profunda, la de les idees. Una en que de moment la socialdemocràcia encara va perdent.
L’esquerra demà: comencem
Març de 2003. El canceller alemany, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, presentava davant del Bundestag el seu programa de reformes, l’Agenda 2010. Es tractava d’un pla ambiciós que pretenia reformar pilars de l’Estat de benestar alemany com el sistema laboral, les pensions, prestacions d’atur, etc.
La seva presentació va provocar un impacte molt alt. Les mesures anaven en direcció contrària a la que s’espera d’un governant d’esquerres. La confusió entre sindicats, socis de govern i l’ala més progressista del SPD era notòria.
Set mesos més tard Schröder s’havia d’enfrontar a un escenari complicat. Sondejos en mínims històrics (26% de suport), la pèrdua de fins a 30.000 militants que es van donar de baixa del partit, i moment delicat tant amb l’aparell del SPD com amb el soci de govern, Els Verds.
Sota l’amenaça de renunciar com a Canceller, Schröder va ser reelegit un mes més tard com a President del SPD amb un suport del 80%. I el desembre d’aquest mateix any el Bundestag aprova la part més sensible de la reforma, el Hart IV, gràcies a la majoria de la coalició d’esquerres.
A partir de gener de 2004 les reformes entren en vigor. La imatge del Canceller entre els sectors més progressistes, però, ja no s’acaba de recuperar i el 2005 perd les eleccions davant d’Angela Merkel.
Ara, passat l’horitzó de 2010, sabem que la reforma va esdevenir tot un èxit. Descens dels índexs d’atur, creixement econòmic, empreses més competitives, programes socials més efectius, reducció del dèficit, augment de les exportacions, etc. En part, ha estat l’impopular programa d’Schröder el que ha permès que Alemanya afronti la crisi amb solidesa.
L’esquerra Alemanya, i l’SPD en particular, sembla que no té cap interès en reivindicar aquest èxit. De fet, davant les males perspectives electorals i basant-se en un estudi de l’institut Friedrich Ebert Foundation (think tank d’esquerres) que senyalava els efectes perversos de la reforma en matèria de desigualtats, els socialdemòcrates van decidir tirar pel dret. La consigna quedava molt clara: L’Agenda 2010 ens ha perjudicat i és una etapa que cal superar.
Crec que aquesta història ens pot ajudar a entendre un factor important de la crisi en la que està instal·lada la socialdemocràcia a Europa. Hi ha un problema d’identitat. D’orgull per unes propostes o per una feina feta. I en política no hi ha res pitjor que això.
En parlarem aquí.
Començo una sèrie de posts curts sobre el futur de la socialdemocràcia, en general, i del PSC, en particular. Un apunt: m’interessa més aviat poc -per no dir gens- tot el debat de noms que ja s’està muntant al circ mediàtic. Per tant que ningú n’esperi aquí cap referència. La salsa rosa la deixo pels seus mites de comunicació de capçalera.
Itàlia, ¿el futur de l’esquerra? (i 2)
Arrel del post d’ahir, a twitter es va generar un petit debat amb politòlegs i malalts de la cosa que ho veien tot plegat una mica agosarat. Més que el principi d’una nova via per l’esquerra hi veien el fi d’un cicle de la dreta, amb la crisi i el model Berlusconià com a raons òbvies.
Estic d’acord amb els dos arguments. La crisi ens pot servir per explicar la major part dels canvis de govern dels últims 3 anys, sobretot quan ve acompanyada d’un desgast del govern generat en altres àmbits a part de l’econòmic.
Dit això, el que ahir pretenia era posar de relleu els trets específics dels guanyadors de les eleccions a Itàlia. Tant és si Berlusconi els hi ha posat les alcaldies en safata. La qüestió és que ells, abans de guanyar a la dreta, han fet el mateix amb els candidats oficials del PD i ho han fet marcant un perfil d’outsider.
Si alguna cosa ens diu aquest fet és que l’esquerra, més que mai, continua en una crisi profunda, i que més enllà de les conjuntures i els canvis de govern puntuals, cerca solucions però segueix sense trobar el rumb.
Ho vaig dir després de les eleccions a Baden-Württemberg i de les regionals franceses. El problema el té el socialisme europeu. A Alemanya els Verds avancen per l’esquerra i el SPD es queda encallat pensant ves a saber què. A França guanyen les regionals amb figures tradicionals de l’aparell del PS, sí, però perdent vots (en percentatge) respecte el 2004 i amb una participació a la baixa.
El Labour va començar bé fent un canvi de líder inesperat. Un look left en tota regla que de moment però no es materialitza. Sembla que els laboristes han decidit confiar que el desgast de govern faci la seva feina i els hi permeti guanyar petites batalles. Crec que s’equivoquen. La iniciativa encara és del costat de Cameron i el desgast l’estan monopolitzant els liberals.
Ho deia ahir, contra Berlusconi s’hi viu molt bé. Però davant d’aquesta premissa, mentre el PD s’acomodava i esperava el torn, partits minoritaris d’esquerra s’han espavilat per treballar el missatge i fer aliances amb tots els moviments socials que estan despertant a Itàlia com ara el Popolo Viola.
Des del meu punt de vista, la conclusió d’ahir no és “perquè guanyen a la dreta”, sinó ”perquè han guanyat a una esquerra amb la que tampoc volen tenir-hi res a veure”.
Itàlia, ¿el futur de l’esquerra?
El resultat de les eleccions municipals italianes situen el país en el principi del fi del model Berlusconi. Derrota en els feus del Nord, desfeta absoluta al Sud o el debilitament de la Lliga Nord de Bossi (soci de govern), en són les proves identificables.
Més enllà d’aquest fi de cicle aparent i partint de les victòries sonades de l’esquerra a Nàpols i Milà, analistes com en Vicenç Lozano, han apostat per Itàlia com a nova via per l’esquerra europea. L’exercici potser és precipitat però no deixa de tenir cert sentit.
És cert que en ambdós casos els derrotats no són només les coalicions de dreta sinó també els aparells carrinclons del PD.
A Roma, Pisapia va vèncer les primàries amb el suport del SEL, el partit del mediàtic governador de Pulla, Nichi Vendola. Amb un discurs de canvi, concreció de mesures i tolerància envers tot tipus de col·lectius (immigrants, gitanos, gais, etc.) Pisapia va aconseguir posicionar-se com una alternativa vàlida pels moviments obrers i per la burgesia industrial del nord, justament el que no havien aconseguit els candidats del PD els últims 18 anys.
A Nàpols, De Magistris ho ha tingut relativament fàcil per desmarcar-se d’un PD que després de 10 anys en el poder municipal i 15 en el regional, pràcticament no es podia diferenciar de les opcions de la dreta. Bassolino havia convertit el partit en un habitual de les acusacions de clientelisme, fet que va obligar a D’Alema, president del PD, a manifestar que tota la cúpula del partit donava suport a De Magistris sense fissures. El resultat, victòria aclaparadora del candidat de la Itàlia dels Valors.
En poques paraules, l’esquerra que triomfa és aquella que avança per l’esquerra al PD i al seu aparell. No és la millor conclusió. Els dos resultats tenen trets diferencials i propis que no els fan extrapolables a nivell nacional, i molt menys al futur de la socialdemocràcia europea. Però són un principi.
Han aconseguit mobilitzar col·lectius que en molts casos ja no creien en els partits i han fet convergir aquests amb altres votants tradicionals del PD o antics comunistes. I ho han fet a partir d’uns eixos molt clars i amb un exercici de comunicació del qual alguns en podrien prendre bona nota de cara al 2012.
Sí, d’acord que contra Berlusconi es viu millor. Però en la interpretació d’aquests resultats potser hi trobem claus més profitoses pel futur de la socialdemocràcia que no pas a d’altres eleccions recents, com la victòria del PS francès del passat mes de març.
Comentaris