Ara, els fets de Tunísia i Egipte han fet que els defensors de cadascuna de les postures, els tecno-escèptics liderats per Evgeny Morozov i Malcolm Gladwell, i els tecno-utòpics amb Clay Shirky al capdavant, tornin a discutir sobre els paràmetres que ja coneixíem i que es resumeixen en un: ‘S’haurien produït aquestes revolucions sense les noves tecnologies i, sobretot, sense Twitter i Facebook?”

Parafrasejant a Gary Lineker (sí, estic citant el mític davanter dels anys 80 aquí i ara) us diré que un debat sobre tecnologia, comunicació i societat al s.XXI, és una àgora on hi participen tecnòlegs, sociòlegs, psicòlegs, periodistes, politòlegs, antropòlegs, i altres “-òlegs”, i on sempre, sempre té raó Manuel Castells.

Per a mostra un fragment del seu article “La wikirrevolución del jazmín”:

Obviamente, no es la comunicación la que origina la revuelta. Esta tiene causas profundas en la miseria y la exclusión social de buena parte de la población, en la pantomima de democracia, en el oscurantismo informativo, en el encarcelamiento y tortura de miles de personas, en la transformación de todo un país en la finca de las familias Ben Ali y Trabelsi con el beneplácito de EE.UU., los países europeos y las dictaduras árabes. Pero sin esa nueva forma de comunicación la revolución tunecina no hubiera tenido las mismas características: su espontaneidad, la ausencia de líderes, el protagonismo de estudiantes y profesionales, junto con los políticos de la oposición y los sindicatos jugando un papel de apoyo cuando estaba el proceso en marcha.

Cal ser rigorosos. Ni la revolta comença al 2.0, ni podem pensar que sense aquestes eines aquestes revoltes no s’haurien pogut dur a terme. No, aquesta no és la pregunta que cal contestar. Probablement la qüestió més rellevant seria del tipus: Com han afectat les noves tecnologies de la informació a les formes d’acció col·lectiva?

I aquí és on sí hi trobem respostes molt clares o que com a mínim ens comencen a mostrar el camí. Pel que hem vist aquests últims dies ,en un primer estadi, el protagonisme principal és per la joventut, que s’organitza sense una estratègia centralitzada però que és capaç de coordinar-se i informar-se a partir d’entorns 2.0 (o senzillament de SMS’s), i que a més ho fa sense la necessitat d’un lideratge clar, ni per part de líders carismàtics, ni d’organitzacions polítiques, sindicals, etc.

Són revolucions en xarxa. No perquè tinguin a veure amb twitter, Facebook, Youtube, etc. (que també) sinó perquè la seva estructura és, per simplificar, un caos en forma de xarxa. Nodes que no tenen a veure entre sí però que un cop al carrer es connecten i s’activen a partir de la informació compartida, i d’aquí a les mobilitzacions, i d’aquestes a Palau, i la resta ja la sabem de memòria.

En això sembla que tots podem arribar a un acord. És cert però, que aquesta explicació de Manuel Castells necessita complementar-se amb una càrrega teòrica suficient que ens ajudi a entendre ben bé com es tradueix aquesta estructura en xarxa i com s’integren les antigues estructures jeràrquiques dins d’aquesta.

En aquest sentit crec que el millor resum de tot plegat el fa Carlos Scolari quan al final del seu post “¿Cerca de la revolución? Las redes sociales salen a la calle”, hi afirma que necessitem una teoria social post-facebook que ens posi en situació, però que en qualsevol cas no hi ha dubte que la naturalesa amb la qual es presenten aquests processos (per les revoltes) té tot a veure amb les noves tecnologies de la informació.

Habemus wiki revolució. O Wikirevolució, com més us agradi. Ens fa falta però, trobar una explicació més treballada que ens ajudi a entendre millor el fenomen. I ja que hi som potser també un nom més marketinià o que senzillament soni més acadèmic i menys forçat.

Més enllà de la quantitat o de la fiabilitat amb la que arribin les notícies a twitter, el factor important és l’espai que aquestes ocupen dins del procés informatiu. M’explico. Donada la velocitat amb la que arriben, quasi instantània, i la naturalesa del seu origen (en el cas de Mumbai hi havia algún twitt de testimonis directes), l’important de twiter és que trenca l’espai gris de temps que existia entre que passa alguna cosa i els mitjans ens ho expliquen. ¿Això vol dir que la notícia passa a ser propietat dels twitters? No, i sí. La notícia, com a tal, té un tempo. Des de les primeres informacions (normalment confuses) a les cròniques posteriors i fins a arribar al relat reflexiu. Per tant, ¿podem preguntar-li a twitter “Què ha passat a Mumbai”? No, en tot cas li haurem de preguntar “Què està passant?”.

Fa cosa de 13 mesos, quan Twitter va canviar la pregunta proposada als usuaris i va passar del “What are you doing?” al “What’s happening?”, no només em vaig adonar que l’havia clavat (orgull de malalt de la cosa, sí), sinó que em vaig convèncer de que per fi començàvem a definir la criatura dels 140 caràcters.

Ahir, un nou estudi del Pew Research i una entrevista que El País feia a Dick Costolo, nou CEO de Twitter, m’ho van corroborar.

Més enllà de l’enfoc que li van donar els seus creadors, inconscientment els usuaris hem transformat la pròpia eina i l’hem convertit en un mitjà d’informació a temps real. I per molts de nosaltres aquesta ja és la nostra font d’informació principal.

Com deia el xist aquell que corria per la xarxa, a Facebook hi trobes els amics, a Twitter aquella gent amb la que realment vols parlar. Val, és exagerat, però ja m’enteneu. El cercle que construïm a Twitter es fa sobretot per interès. Professional, acadèmic, informatiu, o les tres coses a la vegada. Amics n’hi han, però ni és la finalitat, ni es busca competir amb el que és i representa Facebook.

Per mi un exemple clar d’això van ser les últimes eleccions. El debat sobre la situació política era a tot arreu, com sempre, però per mi, per com estan configurats els meus interessos, el debat més rellevant era a Twitter. Polítics, politòlegs, periodistes, i altre gent de mal viure, em feien arribar la informació que més m’interessava. I encara més, ho feien al moment. I encara millor, hi podia participar.

Informació del màxim interès, en temps real i de la que jo mateix en sóc co-creador. Aquest és el monstre que ha creat Twitter i aquesta és la raó per la qual els seus creadors no tenen cap problema en afirmar que arribaran als 1000 milions d’usuaris.

Si la xuleta que coordina Carlos Guadián no ens enganya, ara mateix hi ha 47 diputats amb un perfil obert (que no actiu) en aquesta xarxa. El PSC ha agafat la posició capdavantera, amb 20 diputats, seguit per CiU amb 12 i ERC amb 8.

Però més enllà de la posició de cada partit, que evidentment és important, la clau és que sembla que per fi la idea de que una política més transparent és possible comença a calar fons. Amb l’afegit de que ho fa al principal escenari de la política catalana, de forma que s’acaba generant una ona que ja comença a arribar als debats municipals.

Tot plegat bones notícies. L’eina, el Twitter, és idònia pel debat segon a segon, i a més si la presència dels polítics es consolida serà un element crucial per atreure més usuaris dels que ara hi ha.

També és cert que no podem perdre de vista que els usos que es fan d’aquests perfils no sempre són els més òptims, i que, tot i que és un bon començament, l’objectiu és que l’ús de l’eina vagi més enllà del Parlament i cobreixi tota l’activitat dels diputats. Que és molta, i més en el casos en que es barreja la política municipal pel mig.

Com deia aquell, queremo de sabé. Volem conèixer, volem debatir, volem participar. I sembla que a partir d’ara serà una mica més senzill. Felicitem-los i felicitem-nos.

En la meva opinió Twitter és una branca fonamental de l’estratègia d’un partit a la xarxa perquè és com un filtre. Prendre’s seriosament el Twitter vol dir que et prens seriosament la web 2.0. Això comporta participar en els debats, atendre els requeriments dels usuaris, aportar contingut que vagi més enllà del RSS del partit, i, en definitiva, convertir-se en un usuari més d’aquesta petita i experta comunitat.

Com ja sabem, molt pocs han aconseguit aquests objectius. A Catalunya, de fet, només ho han conseguit dos partits, CiU i el PSC. La resta o bé no tenen perfil, o l’utilitzen malament. Analitzem cada cas:

CiU: 694 followers / 662 following. Manté un ritme de publicació regular, respòn els replies, fa RT’s a usuaris del seu entorn, propon articles de blocs, i fins i tot proposa algun article relacionat amb la web 2.0 o la política 2.0. Un 50% dels seus tweets tenen a veure amb notícies que trobarem a la pròpia web del partit o a mitjans de comunicació.

PSC: 604 followers / 421 following. Estructura similar tot i que amb un nivell d’interactivitat menor. El seu timeline està massa dedicat a la difusió de missatge de partit. Conversen amb els usuaris en moments puntuals, i poques vegades utilitzen els RT’s. A més, el problema d’actualitzar des de Facebook és que apareix els punts suspensius i els tweets recorden més a un robot que a un usuari. Tot i així no es mantenen massa lluny, en quan a followers, del perfil de CiU.

ERC: 138 followers / 0 following. No segueixen a ningú, no interactuen amb cap usuari, i publiquen poc i malament. En poques paraules, no han entès res.

PP: 134 followers / 139 following. Aquest és el twitter intermitent. De quan en quan apareixen, actualitzen i deixen algun reply o algun RT. Llavors marxen i fins la pròxima. Amb una mica de continuitat i d’interacció amb altres usuaris es situarien al nivell del PSC.

Reagrupament: 422 followers / 411 following. Segueix a molta gent però no serveix de res perquè no interactua amb ningú. Es tracta d’un robot que anuncia articles, vídeos i notícies vàries. Com ERC, no han entès res.

ICV i Ciutadans no tenen Twitter.

Com deia abans, els únics que han entès de què va l’eina són CiU i PSC. De tots dos, CiU té aventatge pel que ja he comentat, però res està decidit. Falta que els dos perfils deixin el megàfon del partit de banda i generin més debat aportant contingut d’interès, demostrant que coneixen el mitjà, i per suposat que actuïn com un canal de comunicació directe entre el partit i els usuaris de Twitter.

Com ho veieu vosaltres?