1.- Wikileaks desvela las mentiras sobre la guerra de Irak. Crec que no som conscients del que significa el que estan duent a terme Julian Assange i els seus col·laboradors. Una petita revolució que posa en evidència governs, institucions financeres i els propis mitjans de comunicació, i que altera el cicle tradicional de publicació i consum d’informació.
2.- Cita secreta con el hombre que hace temblar al Pentágono. Una revolució que, evidentment, comporta riscos. Tots els fronts oberts han convertit la vida d’Assange, i dels altres membres de la organització, en una entrada i sortida constant dels tribunals, per no parlar dels perills directes cap a la seva pròpia vida.
3.- El ‘spin doctor’. Anàlisi de l’home fort del govern de Zapatero.
4.- Zapatero quiere ganar. Anàlisi del canvi de govern en 22 punts. No és el més complert però serveix per entendre determinats moviments sobretot a nivell de partit. Ja li pot anar bé el canvi de rumb a Zapatero, avui un sondeig de El Mundo augmenta la distància entre PSOE i PP.
5.- Eleccions catalanes: Montilla s’humanitza a La Noria, Mas parla clar sobre les idees de campanya del PSC, Puigcercós demana el seu lloc a l’espai mediàtic bipartidista, i la resta continuen en un preocupant segon pla que només el Laporta trenca amb les seves aventures judicials.
6.- Cas Pretòria, de l’escàndol al bluf? No sé si és actualitat política però trobo que val la pena recordar-ho. Els diferents ritmes que segueixen la política mediàtica i els processos judicials fan que treiem conclusions abans d’hora, i que l’escarni públic arribi per aquells que a dia d’avui encara són pressumptes.
7.- Prostitució, indefinició i hipocresia social. Davant de les declaracions d’un i de les promeses de l’altre, l’opinió que em queda és que el tema de la prostitució mereix un debat molt més serè que no pas un intercanvi de declaracions preelectorals.
Photo via Foreign Policy.
La xarxa, o el moviment 2.0 si voleu, necessitava un impuls com el que Wikileaks ha donat aquesta setmana amb la publicació de més de 92.200 informes secrets relacionats amb la campanya de l’exèrcit nord-americà a l’Afghanistan.
Tot el sistema d’informació i comunicació intern de la primera potència mundial potes enlaire. I el govern de la potència, clar, s’ha empipat.
Des de la seva creació el 2006, Wikileaks s’ha convertit en un veritable malson per governs, institucions i multinacionals, i en un exemple pels mitjans de comunicació que han de vindre. El seu sistema d’obtenció, recopilació i publicació, basat en fonts anònimes, crowdsourcing, un petit equip de redacció i un creador cada cop més famós, ha funcionat d’allò més bé fins ara.
El dilema sorgirà, de fet ja ho ha fet, amb aquest aquest últim cop d’efecte. Que els governs es queixin i diguin que aquesta informació posa en perill la seguretat nacional és un moviment mediàtic, però el que de veritat ens importa és com reaccionaran ells i les seves agències davant d’aquestes publicacions que, en última instància, són filtracions d’una magnitud que mai havien hagut d’afrontar.
La relació entre els actors públics i els mitjans tradicionals està construïda sobre la base del repartiment: ‘aquest favor per tú i aquest favor per mi’. Un pacte que no trenca cap equilibri i que no dificulta la feina d’uns, ni la capacitat de publicar contingut dels altres.
Ara Internet, a través de Wikileaks, ha trencat aquest equilibri. Les institucions ja no tenen el control de la informació i el mitjà ja no té el monopoli de publicació. I tot per culpa dels anomenats whistle blowers. Les fonts, vaja.
L’agenda ja no la marquen només les grans estructures globalitzades. I això és nou, molt nou. Una plataforma que neix del coneixement col·laboratiu i de les filtracions és capaç d’arribar a primera pàgina a tot el món. Tan senzill i tan globalitzat com això.
La capacitat de supervivència de l’experiment és difícil de pronosticar. Cal veure fins quan aguanten dins d’un marc legal dubtós i amb un sistema de flitratge d’informació que només té un èxit real, en quan a notorietat, quan es transmet pels mitjans tradicionals. A més encara no podem determinar quin és el recorregut o la rellevància de l’huracà mediàtic que provoca, en termes de canvis reals a les organitzacions a les quals involucra.
Ho seguirem atentament
Comentaris